dijous, 30 de desembre del 2010

Nadal vers a vers: Jacint Verdaguer

CANÇÓ DE l'ESTRELLA
(Jacint Verdaguer)

 Jo us mostro el camí.
Seguiu-me, Reis nobles;
sóc per reis i pobles
l'estel del matí.

 Amb roba daurada
jo enfilo en l'atzurel
camí més pur
que hi ha a l'estelada.

 Ròssec de claror
vaig deixant per rastre,
tinc corona d'astre
i aroma de flor. 

Tres Reis tinc darrere
i un àngel davant
i a prop de l'Infant
un cel que m’espera.

Gemadet i ros
vostre Fill, Maria,
a qui semblaria?
A qui, sinó a Vós?

Apunt publicat també a l'antic blog LLIMA (La Comunidad, 30 de desembre de 2010. El país)

Sobre l'autor:
* LletrA



Betlem (València, 2019) Associació betlems


dimecres, 29 de desembre del 2010

Nadal, vers a vers: Miquel Martí i Pol

NADALA *
(Miquel Martí i Pol)

A Tomàs Roig i Llop

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i els tres Reis i l’estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella.

Poesia completa, de Miquel Martí i Pol. Barcelona: Labutxaca, 2008. 

Publicat també al blog LLIMA (La Comunidad, 29 de desembre de 2010. El país).


Sobre l'autor:

Viquipèdia

LletrA

La paret de les auques

Desembre

Cançons

______________________________

Andreu Valor 'Curiós Nadal'

dimarts, 28 de desembre del 2010

Nadal, vers a vers: Miquel Martí i Pol

Potser Nadal
(Miquel Martí i Pol)


Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.


Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.


I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Publicat també al blog LLIMA (La Comunidad, 28 de desembre de 2010. El país).

Sobre l'autor:

Viquipèdia

LletrA

La paret de les auques

Desembre

Cançons

divendres, 24 de desembre del 2010

Nadal, vers a vers: Tomàs Garcés

L'ARBRE DE NADAL

(Tomàs Garcés)

La Cova, pedra viva;
desert, el camí ral.
Sota una llum freda,
creix l’arbre de Nadal.
El freguen ales d’àngel,
hi canten els ocells.
Oh tenderol i prada!
oh verda branca al vent!
Les branques d’aquest arbre
la freda Cova han clos.
No deixen que se’n vagi
l’alè calent del bou.
Pengem-hi els nostres somnis,
que així els veurà l’Infant.
Taronges d’or es tornen
a l’arbre de Nadal.
___________________

Antoni Tolmos ha posat música al poema de Tomàs Garcés i Andrea Menal, la veu.


- Sobre l'autor:

LletrA

Apunt publicat també a l'antic blog LLIMA (La Comunidad, 24 de desembre de 2010. El país)

dimecres, 22 de desembre del 2010

Bon Nadal, 2010

                                                Que passeu molt bones festes!

dilluns, 20 de desembre del 2010

Nadal, vers a vers: Miquel Martí i Pol

TORNA NADAL

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Publicat també al blog LLIMA (La Comunidad, 20 de desembre de 2010. El país)

Més informació sobre l'autor:
LletrA
_____________________________

"Una història (real) de Nadal" de Sebastià Almazora és un text carregat de sentiments i bones intencions.


Una història (real) de Nadal

SEBASTIÀ ALZAMORA | Actualitzada l’11/12/2014 18:33

Deu ser veritat que les dates nadalenques convoquen miracles. Fa dos dies aquest servidor de vostès estava treballant al seu estudi i, de cop, cap a les set de la tarda, va sonar el timbre de la porta del carrer. Casa meva és una casa de poble antiga, amb planta baixa i un pis. Al pis és on treballo, de manera que quan sona el timbre surto al balcó per veure qui és. Normalment pot ser el carter, el meu pare, algun amic o un missatger.
Però dimecres cap a les set no va picar el timbre cap d’aquestes persones. En guaitar al balcó, vaig veure que a la porta hi havia una nena petita, un noi adolescent i un gosset. Vaig dir: “Hola?” I la nena em va respondre: “Hola, com que ara ve Nadal vinc a cantar-li una cançó”.
Em vaig quedar de pedra. Vaig baixar, vaig obrir la porta i allà hi havia aquell trio. Feia molt de fred, i el gosset era un llaurador preciós, que em mirava com si em conegués de sempre. Vaig preguntar: “Nins, per què em voleu cantar una cançó?”
La nena, que era bruna, amb uns ulls enormes i duia una gorra, em va respondre: “És que ara que ve Nadal, una amiga meva i jo anem per les cases a cantar nadales. Si ens donen una propina, acumulem diners per a les famílies del poble que són pobres i ho passen malament”.
Vaig dir: “Doncs endavant amb la cançó, nina”. I ella, que fins aquell moment havia parlat en català, va puntualitzar: “ Bueno, es en castellano ”. Li vaig respondre: “Esclar que sí. Només faltaria”. El noi adolescent i el gosset continuaven mirant-me.
I, de sobte, la nena va arrencar amb aquella nadala que fa: “ Navidad, Navidad, dulce Navidad. Te deseamos a ti dulce Navidad ”. Tenia una veueta dolça i fràgil, tremolosa pel fred. Jo la mirava a ella, al noi i al gosset i no m’ho podia creure. Eren tres àngels.
Després els vaig fer un donatiu i la nena em va explicar que es deia Iolanda i tenia 10 anys. Que el seu germà es deia Diego (a en Diego se’l veia molt tímid, i somreia tota l’estona sense dir res) i que el canet es deia Rex. Quan va sentir el seu nom, en Rex se’m va acostar i em va fer afalacs.
Després, la Iolanda em va repetir que els diners serien per a famílies pobres que no poden celebrar les festes. Jo els vaig agrair que haguessin vingut i vaig lamentar no tenir en aquell moment uns caramels o alguna llaminadura per acabar de correspondre a l’actuació preciosa que m’acabaven de regalar.
Se’n varen anar carrer amunt, a continuar cantant de casa en casa. Jo vaig tancar la porta i vaig tornar al pis de dalt, a continuar amb la feina. Havia d’acabar l’article per a l’ARA i l’ARA Balears i, a més, vaig una mica atabalat amb el final d’una novel·la.
Em vaig asseure davant de l’ordinador i vaig posar música a l’Spotify, com tinc per costum. Però no podia escriure. Només podia pensar en el privilegi de què acabava de gaudir. I en la veueta de na Iolanda.
No sóc gaire de plorar, però reconec que em varen caure llàgrimes d’alegria. Que Déu, si existeix, beneeixi totes les Iolandes, els Diegos i els Rexs del món.

 Arbre de l'antic Mercat d'Abastos (València, 2019)