Enguany se celebra el centenari d'un dels edificis més emblemàtics de l'arquitectura civil de la ciutat de València: l'Estació del Nord. Es tracta d'un projecte de començaments del segle XX (1906-1917), portat endavant per la burgesia valenciana, que desplaçà extramurs l'antiga estació de trens, des de la Baixada de Sant Francesc a l'actual carrer de Xàtiva. El disseny i les obres van ser dirigits per l'arquitecte valencià Demetri Ribes seguint les línies del modernisme vienés, el racionalisme i certes reminiscències gòtiques. Per a la construcció de l'edifici es van emprar tot tipus de materials tradicionals que, a més de l'ús arquitectònic propi de qualsevol construcció, adquiriren un valor artesanal i decoratiu: estucs, vitralls, ceràmica, fusta, o la forja de ferro de la tanca, de les reixes dels balcons o de l'estructura que sosté la coberta de les vies i andanes principals.
Aquesta coberta va ser una de les sensaciones més destacades durant la inauguració de l'edifici. Transportada des de Madrid, per les seues dimensions, superava a les de les estacions de Berlín o Viena i era comparable a la d'Atocha de Madrid.
Aquesta coberta va ser una de les sensaciones més destacades durant la inauguració de l'edifici. Transportada des de Madrid, per les seues dimensions, superava a les de les estacions de Berlín o Viena i era comparable a la d'Atocha de Madrid.
El nom "del Nord" no és cap punt geogràfic respecte a la ciutat, ben al contrari va ser situada al sud de la capital valenciana perquè els trens carregats de taronja, pincipal motiu d'exportació i riquesa, venien de l'Horta i la Ribera principalment. El terme s'adoptà de la companyia de ferrocarrils que començà a explotar el trànsit de mercaderies i passatgers: la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España.
En aquests cent anys d'història de l'edifici, múltiples han estat les anècdotes que s'hi han esdevingut, entre elles me'n contaren una, causada per qüestions ideològiques durant la dictadura de Franco, per evitar possibles associacions de l'estrella roja de cinc puntes, que representava la companyia, amb el socialisme. Segons sembla, s'intentà canviar el seu color o substituir-les en cadascuna de les portes que donaven a l'andana. Per sort, les de ceràmica de la façana no es van tocar mai perquè tenien un to vidrat més aviat daurat, a l'estil de la ceràmica tradicional de Paterna, com podeu veure en la part superior de les torres laterals de la façana principal. Com tampoc no es van tocar els múltiples escuts de la ciutat.
Una altra casualitat està relacionada amb els bancs que ara se situen al voltant dels pilars del vestíbul a mode de soculada. Darrere de la fusta s'amaguen alguns dels rètols que donaven la benvinguda als viatgers. En trobareu molts altres a les parets, però endevineu de quan són aquests canvis i quina és la llengua que ara no està a la vista dels viatgers i tindreu la vostra particular anècdota.
I una tercera i última, heu pensat en els oficis segons la utilitat d'algunes parts i d'alguns objectes que hi ha repartits al llarg de l'edifici? Per exemple, qui s'encarregava de posar en hora tants rellotges com hi ha en tota l'estació? Quina vinculació podrien tenir els rellotges amb la puntualitat dels trens per la falta de rellotges personals de molts dels passatgers? O qui s'encarregava d'obrir i tancar les finestres interiors de la part superior de les parets de l'andana, quan ho feia i per què? Potser, si mires l'espai obert en la volta de la coberta i penses en la seua funció quan les locomotores eren de carbó, obtindràs una resposta.
Aquest edifici bé es mereix la nostra atenta mirada de tant en tant, moltes vegades la quotidianitat ens impedeix eixa altra mirada també necessària.
Una altra casualitat està relacionada amb els bancs que ara se situen al voltant dels pilars del vestíbul a mode de soculada. Darrere de la fusta s'amaguen alguns dels rètols que donaven la benvinguda als viatgers. En trobareu molts altres a les parets, però endevineu de quan són aquests canvis i quina és la llengua que ara no està a la vista dels viatgers i tindreu la vostra particular anècdota.
I una tercera i última, heu pensat en els oficis segons la utilitat d'algunes parts i d'alguns objectes que hi ha repartits al llarg de l'edifici? Per exemple, qui s'encarregava de posar en hora tants rellotges com hi ha en tota l'estació? Quina vinculació podrien tenir els rellotges amb la puntualitat dels trens per la falta de rellotges personals de molts dels passatgers? O qui s'encarregava d'obrir i tancar les finestres interiors de la part superior de les parets de l'andana, quan ho feia i per què? Potser, si mires l'espai obert en la volta de la coberta i penses en la seua funció quan les locomotores eren de carbó, obtindràs una resposta.
Aquest edifici bé es mereix la nostra atenta mirada de tant en tant, moltes vegades la quotidianitat ens impedeix eixa altra mirada també necessària.
