dijous, 14 de setembre del 2023

Canvi de vent


Córrer món i descobrir horitzons. 

A la porta de l'alqueria es pren el sol, 
s'enraona, es fan projectes, tallen creïlles, 
pelen fesols que hauran de grillar. 

 Al davant, alineats cavallons esperen. 

A ritme de saó, 
                          la terra tova actua amb paciència.

Hòmens i dones celebren cada producte; 
coneixen ses forces i esperen collita i guanys 
com el primer raig de sol amb què naix el dia. 


Mentrestant, 
creixen atrafegats edificis com rovellons; 
naus i despatxos marquen futur; 
a colps de semàfor transiten vianants somnolents 
que somien amb vacances pagades;
aparells electrònics es carreguen la imaginació 
i avions supersònics viatgen de la natura al cor
quan la ciutat avança calladament i dropa. 


Qui mou el vent? 
                            Qui transforma el futur? 
                                                                    Qui millora el present?


dimarts, 12 de setembre del 2023

Hamburg


Naix el nou dia sobre Hamburg;
el sol saluda la boira lànguidament;
el riu es desperta a poc a poc i retorna 
en via que harmonitza ses ribes.


 


Siluetes polièdriques 
exerceixen reclams fantasmagòrics
que pengen d'un fil
surant sobre l'arbreda.

Metàl·liques grues mecàniques
s'amaguen entre boires espeses 
que vigilen el vol xarolat dels corbs
o de gavines emplomades de blanc.



Barandats que s'eleven cap al cel
guarden músiques que ressonen al riu;
mentre, el sol els saluda intermitent
o trasllada la llum al gratacel.

El gran riu esdevé llum i camí
que transporta viatgers adinerats
delerosos de goig i distraccions,
de castells de focs artificials.




La ciutat acull la claror de la lluna 
i s'adorm impacient, lentament.

dilluns, 4 de setembre del 2023

Oblits

 Oblits

"Poseu-me les ulleres" 
Vicent Andrés Estellés 
El gran foc dels garbons, 1975


He deixat les ulleres enlloc. 
A la cuina, he pensat què hi buscava.

M'he calfat una tisana;
he buscat la mel al rebost i a l'aparador.
També al frigorífic. En veure la llum,
m'he preguntat què hi buscava. 

Un incisiu avís d'entrada de WhatsApp m'ha fet tornar al menjador.
M'he assegut atabalat -ho confesse- davant l'allau rebuda.

M'he mirat, de lluny estant, un llibre que descansava sobre la taula.
El punt de lectura no era meu i això em picava la curiositat. 

M'he alçat de la butaca, he obert la pàgina marcada, he remirat.
La vista atrapava boires i algun clar.

He jugat amb la distància de les línies boiroses
fins que, de nou entrebancat, he tornat a l'estudi a buscar la paraula. 
Un enllaç m'ha portat a un altre i m'he preguntat què hi buscava.

La bufeta m'ha recordat la necessitat peremptòria de buidar 
i, sobre la cisterna, he vist alleugerit les ulleres.

M'he rentat les mans i he tornat a la cuina.
Allà la tisana s'havia gelat. 
He buscat de nou la mel,
com si fora la primera vegada. 

He tornat a pensar què hi volia
i he recordat com d'amarga 
pot ser la fel de la memòria.