dimarts, 7 de gener de 2020

El missatge de Pepa Guardiola d'enguany

Us deixe el missatge de Pepa Guardiola d'enguany. Com sempre, ens dóna un poc de la seua meravellosa creativitat amb la paraula, la imatge i la música. Al missatge d'enguany es mostra reflexiva, solidària, combativa, reivindicativa, artista, com ella és.

Moltes gràcies Pepa per compartir-lo un any més.

"Benvolgudes i benvolguts, 

 De pressa passen els anys. Ahir saludàvem 2019 i hui ja l'acomiadem. 
La percepció del temps és tan relativa com la sensació de profunditat en la fotografia d'un paisatge, els dits rellisquen sobre la superfície plana de la postal mentre la mirada es perd en el punt de fuga de l'horitzó.
Tres-cents seixanta-cinc dies condensats en un flaix de vivències. Com enganyen els records de les emocions! 

Roda i volta, hem arribat al cap d'any i, seguint el costum que duc amb gust i gana des de 2003, endrece un conte en format de targeta virtual per acomiadar els vells mesos que se'n van i saludar amb bons propòsits els nous que arriben. 
Són moltes les qüestions transcendents que em desperten reflexions a compartir amb vosaltres, la violència, les desigualtats, les injustícies flagrants... 


Enguany la temàtica la tenia apuntada de bestreta, i és que ho acapara tot en el sentit més ampli del concepte i de les conseqüències que en deriven: el canvi climàtic. 
Any rere any, el planeta Terra ens fa sentir amb més contundència la rebel·lia de la natura i ens mostra la femta que generem els humans amb els nostres mal usos i abusos, un cúmul de detritus corrosius que acabaran per destruir-nos si no canviem nosaltres. 
Vos assegure que he cosit un conte virtual, mig pseudo-poema, amb tota la delicadesa possible, perquè no està en el meu ànim acomiadar l'any amb ais! a la gola, però sí amb el cor blanet i receptiu a propiciar mudances personals i socials que beneficien el món on vivim. 
He comptat amb unes imatges fabuloses que ens ajudaran a moure la consciència sobre el que estem perdent, la col.lecció de fotografies submarines "Mare Nostrum" de l'amic Bernat Cardona Bañó, a qui done les gràcies per partida doble, d'una banda que les publique generosament en les xarxes socials i d'altra que haja acceptat que formen el cos del meu muntatge. Agraïsc també les fotografies de Ferran Polo, i la música de Maria Polo i Núria Pineda, col·laboracions imprescindibles per al contingut d'aquest conte de cap d'any, que he titulat "Missatges del Fons Marí". 

Amb el desig que l'any 2020 aprenguem a viure en harmonia amb el Medi Ambient. 
Cuidem el planeta, ens va la vida, ens juguem l’existència!!!"


Nadal, vers a vers: Joan Salvat-Papasseit

Els tres reis de l'orient
Joan Salvat-Papasseit

Mai no he sabut sencera la més bella cançó:
una pluja d'estrelles
només l'estrella rua que
en sortir cau al mar
un vaixell se l'emporta
amarrada a la proa
i serveix de fanal
a uns corsaris d'avui si l'ocasió fa el lladre
i un anglès qui era al Caire
just arribat a temps
per a que li merquessin
i l'estrella es fongués enyorada
en el piltre de la seva butxaca
M'entorno al divagar:
Tres soldadets dels reis - baioneta calada
i cadascú en el ros un gallaret taronja,
qui diria que als tres els tinc d'ahir vesprada
tancats en el rebost per fer-los vida flonja.

  Sobre l'autor:
 - Viquipèdia
 - LletrA i una selecció de Poesia.
Associació d'Escriptors en llengua catalana
_______________________________________

La mestra

Tornàvem a escola; s'havia acabat el Nadal.

 El dia següent als Reis encara teníem vacances i gaudíem dels regals. Aquell era un dia especial. En el millor dels casos, els més afortunats ens desculàvem a jugar com si ja no ens quedara més temps per fer-ho i, en el deliri, arribàvem fins i tot a descobrir de què estaven fets els budells d'aquelles joguines que ens acabaven de regalar, d'aquelles andròmines que ens havien portat amb tant de sacrifici els Mags; els antics joguets quedaven un poc arraconats. Les pastes i pastissos, les llepolies casolanes de l'època, s'havien acabat o estaven a punt d'acabar-se; les mares les dosificaven perquè duraren totes les festes. La roba nova amb que ens havien obsequiat, tornava a la còmoda o a l'armari on esperaria millor ocasió per a ser estrenada. 

 En acabar el dia, l'ordre tornava a la casa i els pocs joguets a les caixes. Es feia de nit i, amb la foscor, ens venia un sentiment estrany: el fantasma de l'obligació i els deures inacabats ens queia a sobre com una pesada llosa. Calia acabar-ho tot i preparar-se la cartera amb els llibres per a l'endemà. No obstant això, en general, aquell no era cap fet traumàtic. El primer dia de classe de l'any es mantenia una certa il·lusió perquè tornàvem a veure els companys, estrenàvem llibreta i estoig o tornàvem a tindre la sort de trobar-nos amb aquella mestra que tant ens agradava...