divendres, 28 d’octubre de 2022

En la presentació de "Mars enlluernades de tarquim"

 

 A l'ombra de la raó, a cavall de la fantasia pot sorgir la creació 





Josep Vicent es defineix com un “activista de la paraula, un obrer de versos, de relats i de cançons". Des dels seus inicis, el 1998, la seua trajectòria ha estat lligada a la composició musical, bevent de diferents estils i mostrant el seu treball en actuacions en solitari o acompanyat d'altres músics.

 El seu treball creatiu s'ha vist recompensat amb l'edició de part de la seua obra discogràfica, narrativa i lírica. En poesia, que és el gènere que hui ens convoca, escriu textos de rima lliure i sense mètrica on planteja "la lluita contra l'alienació majoritària de la classe treballadora als països “rics” i la necessitat de pensar la globalitat i actuar localment".

 Ha estat premiat en diferents certàmens i ha publicat, entre d'altres, els poemaris Les Penúltimes Paraules de Sísif (2012), Conjura dels déus (2013), Quatre rius de sang (2018) i les narracions de El Cafè dels Somnis (2020).

"Probablement els bojos són uns heretges i estendards de la llibertat" (p. 62)

 El llibre que hui presentem, Mars enlluernades de tarquim (2022) intenta explorar i donar llum al tema de les malalties mentals. Quan llegia el llibre, he tingut la sensació d’estar sovint a l’ombra de la raó, en aquell espai on la raó es perd i la fantasia esperona per trobar la llum. La pèrdua de la raó mai no ha sigut un entrebanc per a les persones lluitadores i la fantasia ha estat el cavall de batalla de la literatura. 

Per què els llibres han descrit homes i dones com a ‘animals racionals’? Si repassem la història i els seus personatges veiem que la raó no sempre ha esdevingut l’eix motivacional de la coherència dels humans. No cal mirar massa enrere per trobar exemples; segur que teniu ben presents les polítiques de Donald Trump o les de Putin on el pes principal se l'emporta la “desraó”.

 Nietzsche, front a l'adjectiu racional” definia l'home com un “animal fantàstic” i esta idea és la que ocupa part del poemari. La capacitat de superació, d'invenció i de fabulació que tenim els humans front a les adversitats és fruit de la fantasia. Sense la fantasia no hagués estat possible l'evolució humana, ni tampoc la creació de fets tan transcendentals com l'aparició de la roda o la pràctica de la literatura. Per això, Lluís Vicent reivindica, en més d'una ocasió, el fet que la creació, l'escriptura, juga un paper important en el procés de reconeixement i, per tant, de sanació.

 Mars enlluernades de tarquim és un producte de la raó i de la fantasia. Lluís Vicent ha iniciat un acte creatiu basat en la sinceritat, en un desig de despullar l'ànima i reflexionar sobre la persona i el seu camí de patiment i esperança.

 Malgrat que Lluís Vicent introdueix un exercici de distanciament en parlar, generalment, d’una tercera persona (ella o ell) que li permet transitar pel camí de la introspecció, no deixa de ser un exercici d'introspecció personal, de lluita contra els fantasmes de la ment. Una tasca que comença quan el poeta pren consciència de les dificultats de la “malaltia”, del vaivé que suposa caminar sobre el tarquim.  Presa la consciència, en un segon estadi, naix de nou el desig de poder ser, d'acabar amb un patiment d'anys, de poder transitar per la nostàlgia de la joventut, per la malenconia, pel retrobament sense pors i per la necessitat de superar els diferents períodes que comporta, en les societats occidentals, viure socialment d'esquenes a “la raó” imposada pels altres, al judici de la massa. El final del procés acaba quan l’estigma de la malaltia desapareix socialment a través del reconeixement que dóna la creació.

 La fantasia del poeta permet poar, ara conscientment, en les pròpies experiències i investigar sobre el procés d'alienació que comporten les “malalties mentals” i el tractament a què són sotmesos els pacients en pro de retornar-los "a la raó”. El viatge no és mai un camí planer ni per al pacient ni per al seu entorn i això es va reflectint a poc a poc, després d'un procés de reflexió i calma, per concloure que és bo desfer el caos i començar de zero amb coneixement de causa, crear-se un nou futur on es genera pau interior i tranquil·litat, on es reconeixen els trets de la pròpia personalitat.

 I, quan l'entorn també recupera eixa tranquil·litat, el poeta arriba a la conclusió que pot aprendre a autogovernar-se perquè més que la malaltia mental que el fa diferent, és la diferència allò que el fa únic i li permet treballar a l'ombra de la raó o en la llum de la fantasia, una forma personal de ser original, creatiu, diferent que es pot controlar des del propi jo, des de la pròpia acceptació. "L'esquizofrènia no és una malaltia, tan sols una manera d'estar, pura evasió" (p. 55)

 Lluís Vicent, seguint el seu compromís social i crític, també apunta els defectes del sistema sanitari i ho manifesta en diferents poemes quan mostra la voluntat de no romandre “entre els morts en la fuetada de la Psiquiatria” (p. 102) o, quan parla dels llargs tractaments, i anota que els fàrmacs “adormen la personalitat a canvi de l'enriquiment de multinacionals farmacèutiques que se'n beneficien” (p. 83) o quan diu que “la visió del psiquiatra és la d'un tort” (p. 111). 

 Mars enlluernades de tarquim és una senda d'autoafirmació que s'enceta quan, en el primer poema dels 101 que conté el llibre, s'insinua que la creació és un estat de la personalitat, del caràcter que imprimeix la força i energia a la pròpia obra. És per això que Lluís Vicent reconeix l'esquizofrènia lligada a la creació i posa exemples de personatges extraordinaris en diferents professions. Músics i compositors com Amy Winehouse, Kurt Cobain o Robert Schuman; pintors com Van Gogh o Frida Kahlo; actors o actrius com Robin Williams o Marilyn Monroe; filòsofs com Nietzsche o polítics com Winston Churchill, en ocasions, també s'enfonsaren pels camins del tarquim.

 No obstant això, el dolor està ben present i perquè ens fem una idea del que suposa, el poeta recorre a la mitologia clàssica per fer esment al patiment i la tortura que suporten els pacients i el seu entorn. La idea que transmeten els psiquiatres sobre la malaltia: l'absència de curació total i les dificultats que duraran tota la vida, el poeta l'associa a la tortura que patí Sísif, obligat a començar de zero cada vegada que arribava amb la pedra al cim de la muntanya; o al patiment de dolor semblant al que hagué de suportar Prometeu, a qui una àliga li menjava el fetge en despuntar cada nova albada.

 Al llarg de la primera meitat del poemari són moltes les expressions que reprenen algun dels mites clàssics per referir-se al càstig, a l'esgotament, al tedi i exemplificar moments de tensió que conviuen amb la privació i l'internament. La referència a Sísif (p. 11, 19, 72) , a Prometeu (p. 11, 19) o a l'espasa de Damocles (p. 12, 18, 21, 33, 71), per exemple, ens recorden com és de complicat haver de suportar el desig de tornar a començar cada dia per poder superar la lluita constant, per voler retrobar-se definitivament. L'enyorament de la infància, sentir-se estimat, conviu amb estats d'enfonsament personal que es manifesten a través d'expressions i vocabulari més planer que es transmeten, per exemple, mitjançant la idea de brutícia i viscositat del tarquim, la profunditat de l'oceà, la perillositat del tall d'una daga esmolada (p. 17), els colors blancs i verds dels psiquiàtrics, el discurs dels metges que no escolten la lletania dels pacients (p. 48) i la fragilitat del cristall o del vidre que dona pas als brots que situen la persona entre la vida i la mort. No debades, personatges com el Ciclop (p. 13), Jesucrist (p. 35, 68 i 72), Saturn (p. 80), Caront (p. 84) o Tánatos (p. 86) es barregen, dins del caos, amb les nimfes (p. 13), Peter Pan (p. 61) o Ulisses (p. 67) per a referir-se a distintes formes de transitar prop de la mort.

 A partir del poema 41, el text experimenta un canvi esperançador, que s'anirà confirmant fins a la fi del llibre. Ara, els elements positius prenen força. El poeta se situa en la societat però s'autoexclou d'alguns cercles socials perquè “odia les fronteres” (p. 103) i prefereix unir la seua veu a la de la “gent de pau” (p. 51) de la qual en forma part. Són els obrers (“enverinat d'humiliacions, l'obrer alça la protesta” (p. 54) “hi ha contrades on els sou no arriba”, p. 97), les dones maltractades (p. 97), els “sense veu” (p. 54 i 102) o els “qui no tenen nom” (p. 102) qui formen part del seu món i configuren el seu benestar personal, són els qui no jutgen ningú pel seu passat. 

 Aquesta iniciativa, permetrà recrear un discurs més positiu que es manifesta també en un canvi de llenguatge i noves metàfores amb expressions com “hi ha un brot, no de vidre, sinó d'esperança” o “transmuta pedres com silencis en diamants” (p. 51) que impliquen un canvi semàntic en el sentit que s'havia atribuït a 'vidre' i a 'pedra' anteriorment. No seran el únics versos on podem trobar una interpretació antagònica de la que abans s'hi havia atribuït a les paraules; ara l'oceà és un espai “més ric de vida per on solca el vaixell de vellut d'infinites capacitats” (p. 52); també el temps és ara “fèrtil i rou d'un entusiasme, amb vitralls translúcids" que "els allibera de sí mateixos” (p. 53) perquè el poeta se sent alliberat “mai serà esclau de res...” i “l'horror canvia de bàndol” (p. 54). Segueix, això sí, emprant la tercera persona “...i allò políticament incorrecte la fan germinar idees, obrir-se per dins, en la inabastable fondària acolorida de la creativitat.” (p. 55) en un intent d'universalitzar el que és compartit amb aquelles persones que també han transitat pel tarquim i tenen l'esperança en “el nou temps, nou oceà on cercar entre les ones del cor, l'aigua i el vellut” (p. 56).

 Al poema 49 i els posteriors, el poeta aguditza un grau més els sentits per observar els canvis de la ciutat que l'envolta i el procés de creació artística que gira al voltant de les imatges, de l'escriptura i de la música (p. 21, 27). L'eufòria es barreja amb el dolor callat; el desig de llibertat amb les llàgrimes; la nostàlgia "que l'esclavitza i encara l'embruta" amb la pluja que inunda el seu cor. I la vida camina segura però amb l'ombra de la por de vorejar de nou el precipici de l'infern (p.72). Mentre, “ell somia en odissees després del naufragi dolorós i confús de la psique” (p. 85) i refunda “camins de canella i sal” (p. 90) o retorna a la infantesa on guarda l'essència del ser que viu sota la closca que ha format l'adult i ho expressa així: “hi ha un xiquet indefens, trèmul, desprotegit i bonic, com un raig de sol que entra a la cambra verge de la primavera i no demana ni justificacions ni fa judicis de valor.” (p. 91).

  En conclusió, crec que Lluís Vicent, amb Mars enllunades de tarquim, aposta per refer les sendes de l'esperança, per allunyar els fantasmes del passat amb: “la descoberta d'un oceà” on “viure-hi un segon cop, una nova oportunitat i tota una vida per millorar” (p. 82) es tracta d'un oceà on “navega junt a la resta, com una unitat on mai germina l'exclusió sobre l'asfalt” (p. 93). 

 Quan la pedra de Sísif roman quieta al cim, torna la felicitat i la possibilitat de créixer: “Lliure de tot passat i futur, enceta la joia, amb alegria, com si obrira un meló d'Alger” (p. 100) És aleshores quan el poeta s'allibera, en part, de la càrrega que havia hagut de suportar a diari, quan abandona el niu de la negació que comportava impotència i ja no el preocupa mostrar la seua fragilitat perquè, en el fons, sap que és una característica comuna als humans i compartir-ho el fa més lliure.

____________________________________________________



L'autor tancà l'acte amb el següent parlament:


 Aprofitant que està d'estrena la pel·lícula Los Renglones torcidos de Dios, començarem enraonant sobre la qüestió de la Llibertat i la Discapacitat. En eixe llibre, escrit a finals dels '70, el missatge subliminal que s'extrau és que la gent amb trastorns mentals no servim per res. 
 Cal saber d'on venim, la dècada dels 80 no és tan llunyana i en 40 anys, hem avançat molt, moltíssim, però queda encara molta llum que abocar en aquesta qüestió de la salut mental que, no oblidem, tothom pot perdre en un determinat moment. 
 A Los renglones torcidos de Dios (de Torcuato Luca de Tena) es relata la història d'Alice Gould, una dona que és internada en un hospital psiquiàtric seguint les pistes referents a un cas d'homicidi. Es planteja el dubte de si la protagonista és realment una detectiu o pateix una malaltia mental. Amb la finalitat de documentar-se adequadament, l'autor es va internar durant 18 dies en una institució psiquiàtrica, on va conviure directament amb malalts mentals. 

 L'escriptor va dir "Les línies tortes de Déu són, en veritat, molt tortes. Uns homes i unes dones exemplars, tenaços i fins i tot heroics, pretenen redreçar-les. De vegades ho aconsegueixen. La profunda admiració que em va produir la seva tasca durant la meua estada voluntària a un hospital psiquiàtric va créixer la gratitud i el respecte que sempre vaig experimentar per la classe mèdica, d'aquí que dedique aquestes pàgines als metges, als infermers i infermeres, als vigilants, cuidadors i altres professionals que fan servir les seves vides al noble i esforçat servei dels més desventurats errors de la Natura."

 En la seua publicació el 1979, una època en què les malalties mentals estaven molt més mal vistes que ara i obligaven els afectats a apartar-se de la societat, aquest llibre va ser molt valorat, gairebé com a manual de Psiquiatria.

 L’any 2006, la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides i el seu Protocol Facultatiu reconeixia la importància que per a les persones amb discapacitat té la seua autonomia i independència individual, “inclosa la llibertat de prendre les seues pròpies decisions”. Això és degut a que la discapacitat no prové únicament de factors biològics, sinó també educatius, socialitzadors, de convivència o d'actituds, entre d'altres; tal com es recull en el preàmbul d'aquesta Convenció del 2006. Hi ha bones raons per considerar que la intimitat i la llibertat són dos valors bàsics de la condició humana que, encara hui, no es respecten com caldria quan es tracta de persones amb trastorn mental, la qual cosa fa augmentar les seues dificultats d'integració. 

 Coneixeu la història de la balena més solitària del món? Trobada el 1992 i vigilada des de llavors, els científics observaren que no és com les altres balenes; no té família, no pertany a un grup, mai no ha tingut parella. Vaga sola per l'oceà, trucant a la companyia, però ningú no ve. Resulta que va nàixer especial; la seua veu és única. Mentre que altres balenes es comuniquen entre 12 Hz i 25 Hz, ella canta al doble de freqüència, a 52 Hz, per la qual cosa cap altra balena no la pot sentir. El seu plor és ignorat, i els seus intents de comunicar-se queden sense resposta. Però ella continua trucant. El seu nom és Whalien 52.

Açò demostra que la "discapacitat", és del tot natural: cap error, una imperfecció que, si s'aprofita, pot obrir fèrtils vies de coneixement.

Aquest poemari és dedicat a totes les persones que convivim amb un trastorn mental. En ell he utilitzat algunes metàfores naturals sense parlar ni amb conceptes Psiquiàtrics ni de la Farmacopea. Es tracta d’un passeig pels sentiments i pensaments que es tenen just després de patir un brot psicòtic. He utilitzat metàfores del món natural com la pluja, la tempesta o la tronada com a l’estrés i l’ansietat que s’hi sent. També, he volgut anomenar “mar” a eixa llibertat perduda en emmalaltir, però també he anomenat “oceà” a eixes infinites possibilitats que s’obrin un cop diagnosticada la malaltia i canviada la vida radicalment. Per últim a la crisi psicòtica l’he anomenat brot de cristall, de vidre o de lluna, perquè entenc que ‘les i els llunàtics’ tenim una ànima dura però fràgil com un vidre de diamant. Així mateix considere la nostra existència similar al tarquim, una existència que de vegades repta pel sòl del riu de la vida, orgànica i enganxosa, però que no obstant, si s’aprofita, esdevé molt fèrtil. Trenque una llança en favor de la malaltia mental com una ‘manera d’ésser’. La por de tornar a caure i dels propis ‘dimonis interns’ l’he expressada com ‘l’Espasa de Dàmocles’, un arma que penja sobre la testa de cada malalt mental i que, en qualsevol moment , pot caure, un terror d’on, no obstant, també surt l’art i la bellesa, una manera d’ésser on l’efímer i allò fràgil és al centre...

Gràcies per aquesta nova consciència. Gràcies a vosaltres per fer-se'n càrrec.

dimarts, 1 de març de 2022

Selecció de poemes

 DESCARREGAR




En aquesta entrada us deixe els poemes que es van llegir durant la presentació del llibre Versos com aigua en cistella el dijous 28 d'abril de 2022 al Centre Cultural Carmen Valero de Silla. Com us vaig anticipar, no hi he inclòs el poemes que estan al llibre que es presentava i que us podeu baixar en l'anterior QR.


  

Poemes extrets dels projectes:

 -  La ciutat que mai no dorm

La ciutat sense sostre

La neteja 

- Bestiari

_________________________________________________ 


1. La ciutat que mai no dorm 

Camine lentament, 
sota un cel que es perd 
entre els punts de fuga 
dels edificis de Times Square, 
per carrers de cartons 
on els somriures han quedat 
glaçats de paraules, on les mirades 
han quedat òrfenes de llum, 
on els finals mai no són 

Cerque vivament 
entre els solcs 
que ombregen els rostres, 
en les mans ertes 
pel glaç de l'albada, 
en els peus recoberts 
per sabates esventrades, 
un motiu, un instant, 
el coratge de l'Albert Lory 

Clareja fugaçment, 
el ritme catòdic de les pantalles 
segueix venent fum, 
els missatges televisats 
perpetuen el sopor anodí, 
l'egoisme voraç dels negociants 
irradia un poder que brama 
i passes conscients 
ens imposen un futur 
dissenyat des de Wall Street

 Chaplin, mentrestant, es projecta al cinema!


2. Ucraïna

                        I 

ja no ric 
            només somric 

somric 
            des que els veïns guanyaren la partida 

somric 
            malgrat les runes i la pols 
            malgrat aquesta penúria 

somric 
            perquè m'estime la vida 
            perquè mantinc l'esperança 
            perquè encara estic despert 
            per la rosa mig dormida 

i, si et veig certa alegria 

            somric      somric      somric 

somric amb un tel als ulls 
            amb la gola muda 
            amb un riure amarg 

somric 
            pel guaret dels camps de sang 
            per les pedres del camí 
            pel calcer quasi esventrat 
            per unes mans tremoloses 
            per la consciència i les armes 
            per l'absència i el gran buit 
            per l'armistici i la pau 

somric 

ja no ric com feia un dia 
            que el riure és massa alegria 
                        i el paisatge ens ha canviat 

només somric 
            ric      ric      ric 
                                        ric 
                                        com un grill. 1


                        II 


Quan el llenç del cel es torna negre 
i els gira-sols llueixen el silenci, 
la saba s'asseca sobre la tela 
d'unes espardenyes esventrades 
o en la blanca camisa d'un infant. 

On han quedat les presses, on l'aixovar 
guardat en un calaix, on les imatges 
i els delers del passat ara que robòtics 
cadàvers ocupen el pas de vianants 
i tants desitjos esmerçats ballen 
amb la carn condemnada a l'exili? 

Els coloms missatgers no aporten pau, 
la dalla talla ales i es fa més present, 
la cendra de l'arbre enyora la flor entre runes 
i la por desperta el formigueig d'uns peus freds 
coberts de gemecs i de plors humils. 

On està el poble que contava històries 
i bandejava banderes, on la música 
que omplia cadafals, on les ciutats 
alegres sota la llum solar ara 
quan despatxos i llars són esquelets 
imperfectes de crepuscles absents? 

Joguets de paper sense ossos ni alè 
desperten tremolosos davant dels tancs, 
mirades d'absents deliren l'abraçada del dol 
i els cossos es corsequen sota la pluja 
que exclata entre la ferralla i el foc. 

            ni ric 
                        ni somric   


                        III 


pense Mariúpol 
i aprenc la tristesa 
quan la bilis s'encana 

la guerra acabarà un dia 
els corbs tornaran a fer pinya 
darrere un botí d'almoina 

els voltors tindran preparats 
els camions i el ciment 
per fer de nou negoci 

l'anciana que rentava 
la roba dels soldats 
es preguntarà on són els fills 

grues esclaves aterraran 
sobre el paisatge inhòspit 
somovent el demà 

milers de vídues prenyades 
mentre el ventre els creix llençaran 
flors al vent on descansa la mort 

els dimonis i els fantasmes esclaus 
dels camions passejaran a ple sol 
futures avingudes amb grillons 

la jove guerrillera lluirà la metralla 
com medalla d'arena que arrapa 
la ferida i perfora la pell 

parcs, escoles i hospitals 
lamentaran l'absència dels esperits 
contens que passejaven la nit 

orfes de tantes pèrdues 
infants presoners de ràbia 
esperaran llurs herois un temps 

i mentre aus rapinyaires vigilants 
perseguiran nova riquesa 
a costa dels humans 

sent l'ombra d'Alep 
que retorna sens força 
trista com un grill 

            ni ric 
                        ni somric 

 _______________________________________________________

1. ric com un grill Frase feta que significa 'pobre de solemnitat'



3. El safareig 


Tremola l'aigua clara 
i el rostre s'hi reflecteix 
en les bufes de sabó. 

Unes mans ertes freguen. 
Renten taques oblidades 
en un burka presoner. 

Un vell dolor corre places 
i carrers, esborra les passejades, 
arruixa plors, crits i trets. 

Al safareig de Mahnush, 
una bombolla esclata 
en la flor del gesmiler. 

Ella frega i renta fort 
per no escoltar el terror 
ensordidor del seu cor. 

A la casa no hi ha llibres, 
ni un telèfon, ni la web. 
 Més la porta està marcada. 

Veus s'hi acosten a la llar, 
 les lletres ja ploren sang: 
            ¡La mestra ensenya a pensar! 

L'àvia gairebé emmudeix, 
la mare esclata en un res, 
la filla tota es marceix. 

Colps de culata al cancell. 

Queda buit el safareig.


4. Concert de la migdiada 


Dos granotes exemplars, 
que anaven molt despistades, 
el concert van avançar 
de la nit a les vesprades. 

La cigala, no debades, 
i el grill que escolten raucar 
contralts tan ben preparades, 
 volen ja carrisquejar. 

Les primeres el roc-roc 
de les notes provocaven. 
Els segons el seu ric-ric 
amb les ales afinaven. 

Envejoses de la festa, 
les lluernes s’engalanen 
per ballar durant la gesta 
al ritme que els altres manen. 

Un gripau engelosit 
la gola ja disposava 
amb eixa veu de complit 
amb què Natura el dotava. 

Unes puputs que al cel planen 
baixen fins a la palestra 
i l'entrada ja demanen 
en aquella gran orquestra. 

La remor d'aquella farra 
ben lluny del llac s'escoltava 
i en començar la tabarra 
la sesta se m'acabava.  


____________________________________________


Per acabar, els meus agraïments i els de Gracia Gil, la il·lustradora de Versos com aigua en cistella, amb aquestes paraules:


5. Les amistats fèrtils 


La mar va deixant 
la bromera i la sal 
que solquen les ones 
i assaonen la costa. 

Com la mar, un espill d'amistats; 
la presència, el record o l'oblit; 
una mà estesa, uns braços oberts, 
la silueta d'un cos transparent. 

Com la terra que pren la llavor, 
com la saba d'un arbre creixent, 
com el traç que dibuixa el pinzell, 
un rellotge d'arena latent. 

Mai no és tard si es recorren camins, 
si la llum, si la vida, si el temps 
tornen plens d'il·lusions i records, 
d'entusiasme i encontres creixents. 

Mai no és tard 
per tornar al poema, 
mai no és tard 
si es manté el sentiment.


6. Brindis


hui el més important 
el que ha tingut sentit ple 
ha estat la vostra companyia 
moltes gràcies a totes i a tots 
Gràcia i jo hem pogut notar 
el caliu i la confiança 
la clau de l'amistat 
que 
 és 
 la 
 llum 
que resol les nits d'insomni
 














divendres, 25 de febrer de 2022

La desraó de les guerres



La desraó

Com la Lluna, 
                       que no és pruna 
quan va vestida de dol 
i s'amaga entre les branques, 
rere un núvol o un cresol, 

sota el foc d'un gran tirà 
sagna un nou poble oprimit 
ocult als budells d'un metro 
que ara és cau i no camí. 

Gran sàtrapa i carronyer, 
a la cerca d'un tresor,
Putin actua vilment 
sobre la terra veïna, 

destruint els béns i vides
depredador, opressor 
que desplega l'armament 
des d'un despatx presoner. 

I Occident, què fa Occident? 
Potser es pensa el present
però oblida Afganistan...
i tantes zones callades.

Tantes guerres oblidades,
tantes dones maltractades,
tantes vides oprimides   
mentre es perden béns i vides. 


Fotografia modificada amb el lema de 'NO A LA GUERRA'

diumenge, 19 de desembre de 2021

Vocabulari: Viu el Nadal en valencià




Títol: Viu el Nadal en valencià
Disseny, il·lustració i realització: Neus Pla i Toldrà (2012) 
Música: «El desembre congelat» (adaptació d'un tema de la Locomotora Negra, del disc Round Christmas, amb arranjaments de Ricard Gili) 
A proposta de: Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València 
Amb la col·laboració de: Escola d'Art i Superior de Disseny de València 
Enregistrat a: Berca Televisió
Llicència: Llicència Creative Commons 
Reconeixement (es permet la reutilització) 

Adreça web: https://youtu.be/8q8AqTG5C2k 
www.dival.es/va/normalitzacio www.facebook.com/ValenciaALaDipu 

dimecres, 17 de novembre de 2021

La novel·la puja a l'escenari: 'Júlia' d' Isabel-Clara Simó


La nova producció de l'IVC, Júlia, es basa en  la novel·la de l'escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó. L'obra estarà en cartell al Teatre Principal de València des del proper divendres 19 fins al diumenge 28 de novembre. 

La novel·la centra el seu argument en l'ascensió de classe social d'una de les obreres, Júlia, en plena Revolució del Petroli a l'Alcoi del 1873. Isabel-clara Simó fa un retrat del món industrial alcoià i de les condicions laborals de la classe obrera cru i verosímil. El pas d'obrera a senyora de la casa, per a Júlia, la converteix en una possessió més del patró; ser la dona de l'amo és un esdeveniment que l'obligarà a sobreviure gràcies a la seua intel·ligència i tenacitat.