Dies i nits de tristesa, dies de vida i esperança, dies de trons i turments, dies de mort i de vida. Dies... a la vora d'on gairebé no calfa el sol darrerament.
L’ocell bota i bota fins a tocar la mà de la xiqueta i pica
el pa. Ella, somriu posant un bri de llum a la desesperança
quotidiana. Per un instant, la por, la misèria i la fam desapareixen.
Però uns budells buits de
dies, inconscients, trenquen el silenci i l’instant.
L'últim gafarró, esglaiat, bat les ales i deixa pas de nou als fantasmes.
Manal li enveja les ales, però torna a reprendre el seu camí amb l'aigua
que bullirà per beure-la o, potser, cuinar aquella punteta de pa.
I un, des de la tranquil·litat d'Occident, es qüestiona com reviu la felicitat, quant dura la pau, com creix la por?
Imatges:
