Feliç diada a les dones que ens feu sentir-nos persones i créixer en justícia i igualtat

                                                                                                                       A la iaia Amparo

Com closca de caragol

fent-se gran i forta ensems

en el batent de les ones. 

Valenta, prudent i fràgil,

àvia de caire pacient,

has resistit mil combats

sense armes ni turments.

Caliu de marit i fills

pilar de la casa immens. 

 

La igualtat, valor etern,

et trau la mel i la fel:

la pau que té la paraula,

la desraó permanent.

 

Solidària i gran germana,

davant les adversitats

traus el partit als salaris,

deixes enrere els embats,

aprenentatges esclaus

i uns quants anys desmemoriats.

 

 *

Mare d’una nova llar,

filla amb nous fonaments

que trenqueu sostres de vidre

que us consumien l'alé. 

Falagueres, rialleres

mestres en respecte ferm

hui cal eixir als carrers

per dansar com estornells.

Fotografia:  "Dansant sobre sostre de vidre" @amoraescena (Anna Gascon)

En la presentació de "Mars enlluernades de tarquim"

 

 A l'ombra de la raó, a cavall de la fantasia pot sorgir la creació 

Josep Vicent es defineix com un “activista de la paraula, un obrer de versos, de relats i de cançons". Des dels seus inicis, el 1998, la seua trajectòria ha estat lligada a la composició musical, bevent de diferents estils i mostrant el seu treball en actuacions en solitari o acompanyat d'altres músics.

 El seu treball creatiu s'ha vist recompensat amb l'edició de part de la seua obra discogràfica, narrativa i lírica. En poesia, que és el gènere que hui ens convoca, escriu textos de rima lliure i sense mètrica on planteja "la lluita contra l'alienació majoritària de la classe treballadora als països “rics” i la necessitat de pensar la globalitat i actuar localment".

 Ha estat premiat en diferents certàmens i ha publicat, entre d'altres, els poemaris Les Penúltimes Paraules de Sísif (2012), Conjura dels déus (2013), Quatre rius de sang (2018) i les narracions de El Cafè dels Somnis (2020).

"Probablement els bojos són uns heretges i estendards de la llibertat" (p. 62)

 El llibre que hui presentem, Mars enlluernades de tarquim (2022) intenta explorar i donar llum al tema de les malalties mentals. Quan llegia el llibre, he tingut la sensació d’estar sovint a l’ombra de la raó, en aquell espai on la raó es perd i la fantasia esperona per trobar la llum. La pèrdua de la raó mai no ha sigut un entrebanc per a les persones lluitadores i la fantasia ha estat el cavall de batalla de la literatura. 

Per què els llibres han descrit homes i dones com a ‘animals racionals’? Si repassem la història i els seus personatges veiem que la raó no sempre ha esdevingut l’eix motivacional de la coherència dels humans. No cal mirar massa enrere per trobar exemples; segur que teniu ben presents les polítiques de Donald Trump o les de Putin on el pes principal se l'emporta la “desraó”.

 Nietzsche, front a l'adjectiu racional” definia l'home com un “animal fantàstic” i esta idea és la que ocupa part del poemari. La capacitat de superació, d'invenció i de fabulació que tenim els humans front a les adversitats és fruit de la fantasia. Sense la fantasia no hagués estat possible l'evolució humana, ni tampoc la creació de fets tan transcendentals com l'aparició de la roda o la pràctica de la literatura. Per això, Lluís Vicent reivindica, en més d'una ocasió, el fet que la creació, l'escriptura, juga un paper important en el procés de reconeixement i, per tant, de sanació.

 Mars enlluernades de tarquim és un producte de la raó i de la fantasia. Lluís Vicent ha iniciat un acte creatiu basat en la sinceritat, en un desig de despullar l'ànima i reflexionar sobre la persona i el seu camí de patiment i esperança.

 Malgrat que Lluís Vicent introdueix un exercici de distanciament en parlar, generalment, d’una tercera persona (ella o ell) que li permet transitar pel camí de la introspecció, no deixa de ser un exercici d'introspecció personal, de lluita contra els fantasmes de la ment. Una tasca que comença quan el poeta pren consciència de les dificultats de la “malaltia”, del vaivé que suposa caminar sobre el tarquim.  Presa la consciència, en un segon estadi, naix de nou el desig de poder ser, d'acabar amb un patiment d'anys, de poder transitar per la nostàlgia de la joventut, per la malenconia, pel retrobament sense pors i per la necessitat de superar els diferents períodes que comporta, en les societats occidentals, viure socialment d'esquenes a “la raó” imposada pels altres, al judici de la massa. El final del procés acaba quan l’estigma de la malaltia desapareix socialment a través del reconeixement que dóna la creació.

 La fantasia del poeta permet poar, ara conscientment, en les pròpies experiències i investigar sobre el procés d'alienació que comporten les “malalties mentals” i el tractament a què són sotmesos els pacients en pro de retornar-los "a la raó”. El viatge no és mai un camí planer ni per al pacient ni per al seu entorn i això es va reflectint a poc a poc, després d'un procés de reflexió i calma, per concloure que és bo desfer el caos i començar de zero amb coneixement de causa, crear-se un nou futur on es genera pau interior i tranquil·litat, on es reconeixen els trets de la pròpia personalitat.

 I, quan l'entorn també recupera eixa tranquil·litat, el poeta arriba a la conclusió que pot aprendre a autogovernar-se perquè més que la malaltia mental que el fa diferent, és la diferència allò que el fa únic i li permet treballar a l'ombra de la raó o en la llum de la fantasia, una forma personal de ser original, creatiu, diferent que es pot controlar des del propi jo, des de la pròpia acceptació. "L'esquizofrènia no és una malaltia, tan sols una manera d'estar, pura evasió" (p. 55)

 Lluís Vicent, seguint el seu compromís social i crític, també apunta els defectes del sistema sanitari i ho manifesta en diferents poemes quan mostra la voluntat de no romandre “entre els morts en la fuetada de la Psiquiatria” (p. 102) o, quan parla dels llargs tractaments, i anota que els fàrmacs “adormen la personalitat a canvi de l'enriquiment de multinacionals farmacèutiques que se'n beneficien” (p. 83) o quan diu que “la visió del psiquiatra és la d'un tort” (p. 111). 

 Mars enlluernades de tarquim és una senda d'autoafirmació que s'enceta quan, en el primer poema dels 101 que conté el llibre, s'insinua que la creació és un estat de la personalitat, del caràcter que imprimeix la força i energia a la pròpia obra. És per això que Lluís Vicent reconeix l'esquizofrènia lligada a la creació i posa exemples de personatges extraordinaris en diferents professions. Músics i compositors com Amy Winehouse, Kurt Cobain o Robert Schuman; pintors com Van Gogh o Frida Kahlo; actors o actrius com Robin Williams o Marilyn Monroe; filòsofs com Nietzsche o polítics com Winston Churchill, en ocasions, també s'enfonsaren pels camins del tarquim.

 No obstant això, el dolor està ben present i perquè ens fem una idea del que suposa, el poeta recorre a la mitologia clàssica per fer esment al patiment i la tortura que suporten els pacients i el seu entorn. La idea que transmeten els psiquiatres sobre la malaltia: l'absència de curació total i les dificultats que duraran tota la vida, el poeta l'associa a la tortura que patí Sísif, obligat a començar de zero cada vegada que arribava amb la pedra al cim de la muntanya; o al patiment de dolor semblant al que hagué de suportar Prometeu, a qui una àliga li menjava el fetge en despuntar cada nova albada.

 Al llarg de la primera meitat del poemari són moltes les expressions que reprenen algun dels mites clàssics per referir-se al càstig, a l'esgotament, al tedi i exemplificar moments de tensió que conviuen amb la privació i l'internament. La referència a Sísif (p. 11, 19, 72) , a Prometeu (p. 11, 19) o a l'espasa de Damocles (p. 12, 18, 21, 33, 71), per exemple, ens recorden com és de complicat haver de suportar el desig de tornar a començar cada dia per poder superar la lluita constant, per voler retrobar-se definitivament. L'enyorament de la infància, sentir-se estimat, conviu amb estats d'enfonsament personal que es manifesten a través d'expressions i vocabulari més planer que es transmeten, per exemple, mitjançant la idea de brutícia i viscositat del tarquim, la profunditat de l'oceà, la perillositat del tall d'una daga esmolada (p. 17), els colors blancs i verds dels psiquiàtrics, el discurs dels metges que no escolten la lletania dels pacients (p. 48) i la fragilitat del cristall o del vidre que dona pas als brots que situen la persona entre la vida i la mort. No debades, personatges com el Ciclop (p. 13), Jesucrist (p. 35, 68 i 72), Saturn (p. 80), Caront (p. 84) o Tánatos (p. 86) es barregen, dins del caos, amb les nimfes (p. 13), Peter Pan (p. 61) o Ulisses (p. 67) per a referir-se a distintes formes de transitar prop de la mort.

 A partir del poema 41, el text experimenta un canvi esperançador, que s'anirà confirmant fins a la fi del llibre. Ara, els elements positius prenen força. El poeta se situa en la societat però s'autoexclou d'alguns cercles socials perquè “odia les fronteres” (p. 103) i prefereix unir la seua veu a la de la “gent de pau” (p. 51) de la qual en forma part. Són els obrers (“enverinat d'humiliacions, l'obrer alça la protesta” (p. 54) “hi ha contrades on els sou no arriba”, p. 97), les dones maltractades (p. 97), els “sense veu” (p. 54 i 102) o els “qui no tenen nom” (p. 102) qui formen part del seu món i configuren el seu benestar personal, són els qui no jutgen ningú pel seu passat. 

 Aquesta iniciativa, permetrà recrear un discurs més positiu que es manifesta també en un canvi de llenguatge i noves metàfores amb expressions com “hi ha un brot, no de vidre, sinó d'esperança” o “transmuta pedres com silencis en diamants” (p. 51) que impliquen un canvi semàntic en el sentit que s'havia atribuït a 'vidre' i a 'pedra' anteriorment. No seran el únics versos on podem trobar una interpretació antagònica de la que abans s'hi havia atribuït a les paraules; ara l'oceà és un espai “més ric de vida per on solca el vaixell de vellut d'infinites capacitats” (p. 52); també el temps és ara “fèrtil i rou d'un entusiasme, amb vitralls translúcids" que "els allibera de sí mateixos” (p. 53) perquè el poeta se sent alliberat “mai serà esclau de res...” i “l'horror canvia de bàndol” (p. 54). Segueix, això sí, emprant la tercera persona “...i allò políticament incorrecte la fan germinar idees, obrir-se per dins, en la inabastable fondària acolorida de la creativitat.” (p. 55) en un intent d'universalitzar el que és compartit amb aquelles persones que també han transitat pel tarquim i tenen l'esperança en “el nou temps, nou oceà on cercar entre les ones del cor, l'aigua i el vellut” (p. 56).

 Al poema 49 i els posteriors, el poeta aguditza un grau més els sentits per observar els canvis de la ciutat que l'envolta i el procés de creació artística que gira al voltant de les imatges, de l'escriptura i de la música (p. 21, 27). L'eufòria es barreja amb el dolor callat; el desig de llibertat amb les llàgrimes; la nostàlgia "que l'esclavitza i encara l'embruta" amb la pluja que inunda el seu cor. I la vida camina segura però amb l'ombra de la por de vorejar de nou el precipici de l'infern (p.72). Mentre, “ell somia en odissees després del naufragi dolorós i confús de la psique” (p. 85) i refunda “camins de canella i sal” (p. 90) o retorna a la infantesa on guarda l'essència del ser que viu sota la closca que ha format l'adult i ho expressa així: “hi ha un xiquet indefens, trèmul, desprotegit i bonic, com un raig de sol que entra a la cambra verge de la primavera i no demana ni justificacions ni fa judicis de valor.” (p. 91).

  En conclusió, crec que Lluís Vicent, amb Mars enllunades de tarquim, aposta per refer les sendes de l'esperança, per allunyar els fantasmes del passat amb: “la descoberta d'un oceà” on “viure-hi un segon cop, una nova oportunitat i tota una vida per millorar” (p. 82) es tracta d'un oceà on “navega junt a la resta, com una unitat on mai germina l'exclusió sobre l'asfalt” (p. 93). 

 Quan la pedra de Sísif roman quieta al cim, torna la felicitat i la possibilitat de créixer: “Lliure de tot passat i futur, enceta la joia, amb alegria, com si obrira un meló d'Alger” (p. 100) És aleshores quan el poeta s'allibera, en part, de la càrrega que havia hagut de suportar a diari, quan abandona el niu de la negació que comportava impotència i ja no el preocupa mostrar la seua fragilitat perquè, en el fons, sap que és una característica comuna als humans i compartir-ho el fa més lliure.

____________________________________________________

L'autor tancà l'acte amb el següent parlament:

 Aprofitant que està d'estrena la pel·lícula Los Renglones torcidos de Dios, començarem enraonant sobre la qüestió de la Llibertat i la Discapacitat. En eixe llibre, escrit a finals dels '70, el missatge subliminal que s'extrau és que la gent amb trastorns mentals no servim per res. 

 Cal saber d'on venim, la dècada dels 80 no és tan llunyana i en 40 anys, hem avançat molt, moltíssim, però queda encara molta llum que abocar en aquesta qüestió de la salut mental que, no oblidem, tothom pot perdre en un determinat moment. 

 A Los renglones torcidos de Dios (de Torcuato Luca de Tena) es relata la història d'Alice Gould, una dona que és internada en un hospital psiquiàtric seguint les pistes referents a un cas d'homicidi. Es planteja el dubte de si la protagonista és realment una detectiu o pateix una malaltia mental. Amb la finalitat de documentar-se adequadament, l'autor es va internar durant 18 dies en una institució psiquiàtrica, on va conviure directament amb malalts mentals. 

 L'escriptor va dir "Les línies tortes de Déu són, en veritat, molt tortes. Uns homes i unes dones exemplars, tenaços i fins i tot heroics, pretenen redreçar-les. De vegades ho aconsegueixen. La profunda admiració que em va produir la seva tasca durant la meua estada voluntària a un hospital psiquiàtric va créixer la gratitud i el respecte que sempre vaig experimentar per la classe mèdica, d'aquí que dedique aquestes pàgines als metges, als infermers i infermeres, als vigilants, cuidadors i altres professionals que fan servir les seves vides al noble i esforçat servei dels més desventurats errors de la Natura."

 En la seua publicació el 1979, una època en què les malalties mentals estaven molt més mal vistes que ara i obligaven els afectats a apartar-se de la societat, aquest llibre va ser molt valorat, gairebé com a manual de Psiquiatria.

 L’any 2006, la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides i el seu Protocol Facultatiu reconeixia la importància que per a les persones amb discapacitat té la seua autonomia i independència individual, “inclosa la llibertat de prendre les seues pròpies decisions”. Això és degut a que la discapacitat no prové únicament de factors biològics, sinó també educatius, socialitzadors, de convivència o d'actituds, entre d'altres; tal com es recull en el preàmbul d'aquesta Convenció del 2006. Hi ha bones raons per considerar que la intimitat i la llibertat són dos valors bàsics de la condició humana que, encara hui, no es respecten com caldria quan es tracta de persones amb trastorn mental, la qual cosa fa augmentar les seues dificultats d'integració. 

 Coneixeu la història de la balena més solitària del món? Trobada el 1992 i vigilada des de llavors, els científics observaren que no és com les altres balenes; no té família, no pertany a un grup, mai no ha tingut parella. Vaga sola per l'oceà, trucant a la companyia, però ningú no ve. Resulta que va nàixer especial; la seua veu és única. Mentre que altres balenes es comuniquen entre 12 Hz i 25 Hz, ella canta al doble de freqüència, a 52 Hz, per la qual cosa cap altra balena no la pot sentir. El seu plor és ignorat, i els seus intents de comunicar-se queden sense resposta. Però ella continua trucant. El seu nom és Whalien 52.

Açò demostra que la "discapacitat", és del tot natural: cap error, una imperfecció que, si s'aprofita, pot obrir fèrtils vies de coneixement.

Aquest poemari és dedicat a totes les persones que convivim amb un trastorn mental. En ell he utilitzat algunes metàfores naturals sense parlar ni amb conceptes Psiquiàtrics ni de la Farmacopea. Es tracta d’un passeig pels sentiments i pensaments que es tenen just després de patir un brot psicòtic. He utilitzat metàfores del món natural com la pluja, la tempesta o la tronada com a l’estrés i l’ansietat que s’hi sent. També, he volgut anomenar “mar” a eixa llibertat perduda en emmalaltir, però també he anomenat “oceà” a eixes infinites possibilitats que s’obrin un cop diagnosticada la malaltia i canviada la vida radicalment. Per últim a la crisi psicòtica l’he anomenat brot de cristall, de vidre o de lluna, perquè entenc que ‘les i els llunàtics’ tenim una ànima dura però fràgil com un vidre de diamant. Així mateix considere la nostra existència similar al tarquim, una existència que de vegades repta pel sòl del riu de la vida, orgànica i enganxosa, però que no obstant, si s’aprofita, esdevé molt fèrtil. Trenque una llança en favor de la malaltia mental com una ‘manera d’ésser’. La por de tornar a caure i dels propis ‘dimonis interns’ l’he expressada com ‘l’Espasa de Dàmocles’, un arma que penja sobre la testa de cada malalt mental i que, en qualsevol moment , pot caure, un terror d’on, no obstant, també surt l’art i la bellesa, una manera d’ésser on l’efímer i allò fràgil és al centre...

Gràcies per aquesta nova consciència. Gràcies a vosaltres per fer-se'n càrrec.

Arxiu PDF 'Versos com aigua en cistella'

 DESCARREGAR

L'anterior enllaç conté la selecció de poemes del llibre Versos com aigua en cistella. 

Es tracta d'un recull de textos que s'improvisaven durant el taller d'escriptura que donà peu a un projecte per fer un primer estudi sobre la importància del clima i de l'aigua en la vida humana. Aquest donà peu a un segon projecte per estudiar el medi que envoltava el poble de Silla, lloc on està situat l'institut Manuel Sanchis Guarner. Aquest segon projecte es va centrar en l'estudi de la terra: el secà, el regadiu i la marjal, que donà lloc al poemari Terra de fang. En aquest el llac de l'Albufera fou el nucli principal de l'estudi (corrents d'aigua que l'hi arribaven, naixements, escorrenties, ullals i pous subterranis. El llac, consciència ecològica. La fauna i la flora: plantes autòctones i invasores; animals i migracions...). El treball necessità de la coordinació del professorat que impartia les tres àrees de treball: (Bloc I: Història, Llengua i Literatura. Bloc II: Matemàtiques, Ciències naturals i Química. Bloc III: Plàstica i Tecnologia).

Els escrits eren els exemples amb què l'alumnat treballava per imitar l'escrit en el taller de poesia, on calia també incorporar coneixements adquirits en les altres àrees. Els textos s'improvisaven a classe per part del professor a partir de les instruccions que donava l'alumnat del grup en entrar a classe: temps, tema, format... Eixe temps l'havia d'emprar l'alumnat per fer repassar lliçons i deures de les altres matèries o fer investigació per millorar els seus escrits. Aquelles mateixes instruccions eren, més tard, les que rebrien com a tasca setmanal i, per tant, deure que ells i elles també haurien de fer amb major o menor fortuna. El compromís per seguir amb el taller era que totes i tots havien de portar el seu escrit i fer els estudis pertinents en les altres matèries si volien que el joc d'escriptura continuara. La cadena no es podia trencar.

Us conte això perquè entengueu que els escrits estan pensats per a un públic adolescent, poc o gens habituat a llegir, que anà incorporant la informació pròpia d'un taller de poesia a través de tasques més senzilles i pautades: des del treball de les imatges poètiques i plàstiques fins a la teoría literària, la necessitat de correcció en l'escriptura, la importància dels aprenentatges i la sensibilització sobre el que passa a l'entorn dels humans (n'apareixen exemples en el tercer bloc de poemes del llibre).

Si sou docents i us llanceu a fer el vostre propi taller d'escriptura, potser haureu de fer una selecció particular i reordenar els exemples perquè el que ara queda dissimulat, si us interessa, torne a aflorar: partírem d'apariats, amb rima o sense rima. Incloguérem el vers lliure a poc a poc. en principi no abusàrem de figures retòriques i no se n'introduïa cap fins que havien entès i interioritzat el concepte treballat. Consolidàvem coneixements abans de passar a majors i treballar aspectes de la llengua com les onomatopeies, les frases fetes, la sensibilització sobre el que apareixia en les notícies o passava al seu voltant (textos de les xarxes socials).

Espere que, si us descarregueu el text, el llegiu des de la senzillesa que implicà el treballa i que no us decepcione.

Selecció de poemes

 DESCARREGAR

En aquesta entrada us deixe els poemes que es van llegir durant la presentació del llibre Versos com aigua en cistella el dijous 28 d'abril de 2022 al Centre Cultural Carmen Valero de Silla. Com us vaig anticipar, no hi he inclòs el poemes que estan al llibre que es presentava i que us podeu baixar en l'anterior QR.

  

Poemes extrets dels projectes:

 -  La ciutat que mai no dorm, 

- La ciutat sense sostre

- La neteja 

- Bestiari

_________________________________________________ 

1. La ciutat que mai no dorm 

Camine lentament, 

sota un cel que es perd 

entre els punts de fuga 

dels edificis de Times Square, 

per carrers de cartons 

on els somriures han quedat 

glaçats de paraules, on les mirades 

han quedat òrfenes de llum, 

on els finals mai no són 

com It's a Wonderful Life. 

Cerque vivament 

entre els solcs 

que ombregen els rostres, 

en les mans ertes 

pel glaç de l'albada, 

en els peus recoberts 

per sabates esventrades, 

un motiu, un instant, 

el coratge de l'Albert Lory 

de This Land is Mine. 

Clareja fugaçment, 

el ritme catòdic de les pantalles 

segueix venent fum, 

els missatges televisats 

perpetuen el sopor anodí, 

l'egoisme voraç dels negociants 

irradia un poder que brama 

i passes conscients 

ens imposen un futur 

dissenyat des de Wall Street. 

 Chaplin, mentrestant, es projecta al cinema!

2. Ucraïna

                        I 

ja no ric 

            només somric 

somric 

            des que els veïns guanyaren la partida 

somric 

            malgrat les runes i la pols 

            malgrat aquesta penúria 

somric 

            perquè m'estime la vida 

            perquè mantinc l'esperança 

            perquè encara estic despert 

            per la rosa mig dormida 

i, si et veig certa alegria 

            somric      somric      somric 

somric amb un tel als ulls 

            amb la gola muda 

            amb un riure amarg 

somric 

            pel guaret dels camps de sang 

            per les pedres del camí 

            pel calcer quasi esventrat 

            per unes mans tremoloses 

            per la consciència i les armes 

            per l'absència i el gran buit 

            per l'armistici i la pau 

somric 

ja no ric com feia un dia 

            que el riure és massa alegria 

                        i el paisatge ens ha canviat 

només somric 

            ric      ric      ric 

                                        ric 

                                        com un grill. 1

                        II 

Quan el llenç del cel es torna negre 

i els gira-sols llueixen el silenci, 

la saba s'asseca sobre la tela 

d'unes espardenyes esventrades 

o en la blanca camisa d'un infant. 

On han quedat les presses, on l'aixovar 

guardat en un calaix, on les imatges 

i els delers del passat ara que robòtics 

cadàvers ocupen el pas de vianants 

i tants desitjos esmerçats ballen 

amb la carn condemnada a l'exili? 

Els coloms missatgers no aporten pau, 

la dalla talla ales i es fa més present, 

la cendra de l'arbre enyora la flor entre runes 

i la por desperta el formigueig d'uns peus freds 

coberts de gemecs i de plors humils. 

On està el poble que contava històries 

i bandejava banderes, on la música 

que omplia cadafals, on les ciutats 

alegres sota la llum solar ara 

quan despatxos i llars són esquelets 

imperfectes de crepuscles absents? 

Joguets de paper sense ossos ni alè 

desperten tremolosos davant dels tancs, 

mirades d'absents deliren l'abraçada del dol 

i els cossos es corsequen sota la pluja 

que exclata entre la ferralla i el foc. 

            ni ric 

                        ni somric   

                        III 

pense Mariúpol 

i aprenc la tristesa 

quan la bilis s'encana 

la guerra acabarà un dia 

els corbs tornaran a fer pinya 

darrere un botí d'almoina 

els voltors tindran preparats 

els camions i el ciment 

per fer de nou negoci 

l'anciana que rentava 

la roba dels soldats 

es preguntarà on són els fills 

grues esclaves aterraran 

sobre el paisatge inhòspit 

somovent el demà 

milers de vídues prenyades 

mentre el ventre els creix llençaran 

flors al vent on descansa la mort 

els dimonis i els fantasmes esclaus 

dels camions passejaran a ple sol 

futures avingudes amb grillons 

la jove guerrillera lluirà la metralla 

com medalla d'arena que arrapa 

la ferida i perfora la pell 

parcs, escoles i hospitals 

lamentaran l'absència dels esperits 

contens que passejaven la nit 

orfes de tantes pèrdues 

infants presoners de ràbia 

esperaran llurs herois un temps 

i mentre aus rapinyaires vigilants 

perseguiran nova riquesa 

a costa dels humans 

sent l'ombra d'Alep 

que retorna sens força 

trista com un grill 

            ni ric 

                        ni somric 

 _______________________________________________________

1. ric com un grill Frase feta que significa 'pobre de solemnitat'

3. El safareig 

Tremola l'aigua clara 

i el rostre s'hi reflecteix 

en les bufes de sabó. 

Unes mans ertes freguen. 

Renten taques oblidades 

en un burka presoner. 

Un vell dolor corre places 

i carrers, esborra les passejades, 

arruixa plors, crits i trets. 

Al safareig de Mahnush, 

una bombolla esclata 

en la flor del gesmiler. 

Ella frega i renta fort 

per no escoltar el terror 

ensordidor del seu cor. 

A la casa no hi ha llibres, 

ni un telèfon, ni la web. 

 Més la porta està marcada. 

Veus s'hi acosten a la llar, 

 les lletres ja ploren sang: 

            ¡La mestra ensenya a pensar! 

L'àvia gairebé emmudeix, 

la mare esclata en un res, 

la filla tota es marceix. 

Colps de culata al cancell. 

Queda buit el safareig.

4. Concert de la migdiada 

Dos granotes exemplars, 

que anaven molt despistades, 

el concert van avançar 

de la nit a les vesprades. 

La cigala, no debades, 

i el grill que escolten raucar 

contralts tan ben preparades, 

 volen ja carrisquejar. 

Les primeres el roc-roc 

de les notes provocaven. 

Els segons el seu ric-ric 

amb les ales afinaven. 

Envejoses de la festa, 

les lluernes s’engalanen 

per ballar durant la gesta 

al ritme que els altres manen. 

Un gripau engelosit 

la gola ja disposava 

amb eixa veu de complit 

amb què Natura el dotava. 

Unes puputs que al cel planen 

baixen fins a la palestra 

i l'entrada ja demanen 

en aquella gran orquestra. 

La remor d'aquella farra 

ben lluny del llac s'escoltava 

i en començar la tabarra 

la sesta se m'acabava.  

____________________________________________

Per acabar, els meus agraïments i els de Gracia Gil, la il·lustradora de Versos com aigua en cistella, amb aquestes paraules:

5. Les amistats fèrtils 

La mar va deixant 

la bromera i la sal 

que solquen les ones 

i assaonen la costa. 

Com la mar, un espill d'amistats; 

la presència, el record o l'oblit; 

una mà estesa, uns braços oberts, 

la silueta d'un cos transparent. 

Com la terra que pren la llavor, 

com la saba d'un arbre creixent, 

com el traç que dibuixa el pinzell, 

un rellotge d'arena latent. 

Mai no és tard si es recorren camins, 

si la llum, si la vida, si el temps 

tornen plens d'il·lusions i records, 

d'entusiasme i encontres creixents. 

Mai no és tard 

per tornar al poema, 

mai no és tard 

si es manté el sentiment.

6. Brindis

hui el més important 

el que ha tingut sentit ple 

ha estat la vostra companyia 

moltes gràcies a totes i a tots 

Gràcia i jo hem pogut notar 

el caliu i la confiança 

la clau de l'amistat 

que 

 és 

 la 

 llum 

que resol les nits d'insomni

 

La desraó de les guerres

La desraó

Com la Lluna, 

                       que no és pruna 

quan va vestida de dol 

i s'amaga entre les branques, 

rere un núvol o un cresol, 

sota el foc d'un gran tirà 

sagna un nou poble oprimit 

ocult als budells d'un metro 

que ara és cau i no camí. 

Gran sàtrapa i carronyer, 

a la cerca d'un tresor,

Putin actua vilment 

sobre la terra veïna, 

destruint els béns i vides

depredador, opressor 

que desplega l'armament 

des d'un despatx presoner. 

I Occident, què fa Occident? 

Potser es pensa el present

però oblida Afganistan...

i tantes zones callades.

Tantes guerres oblidades,

tantes dones maltractades,

tantes vides oprimides   

mentre es perden béns i vides. 

Fotografia modificada amb el lema de 'NO A LA GUERRA'

En la nit de Cap d'any, brindem perquè tingueu bon any!

 

Vocabulari: Viu el Nadal en valencià

Títol: Viu el Nadal en valencià

Disseny, il·lustració i realització: Neus Pla i Toldrà (2012) 

Música: «El desembre congelat» (adaptació d'un tema de la Locomotora Negra, del disc Round Christmas, amb arranjaments de Ricard Gili) 

A proposta de: Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València 

Amb la col·laboració de: Escola d'Art i Superior de Disseny de València 

Enregistrat a: Berca Televisió

Llicència: Llicència Creative Commons 

Reconeixement (es permet la reutilització) 

Adreça web: https://youtu.be/8q8AqTG5C2k 

www.dival.es/va/normalitzacio www.facebook.com/ValenciaALaDipu