Cap de pardalet
Com l'arbre que perd, a poc a poc, les fulles, oblide cada full que forma la senda de la vida. Tot s'entrecreua per viaranys i camins: cares, llocs, objectes que van i tornen. Tot canvia de sobte i crea gran confusió mentre es perd la memòria de noms i records.
Malgrat tot, res no m'és indiferent; tot m'importa d'alguna manera intensament.
Em corseca saber cada dia que no hi són les persones estimades, la família on vaig nàixer, la que vaig formar després, la que crearen els fills. De vegades, quan venen visites, pense que són ells, però no els reconec i dissimule perquè són gent amable amb mi que, en algun moment, es fa familiar. Mes, ai! Qui són aquestes criatures que em generen un esclat d'un temps passat en una memòria debilitada?
De vegades venen i em mostren fotografies que han esdevingut col·leccions de cromos d'un àlbum on no reconec ningú. Ni la meua imatge d'infant, ni l'adolescent que en vaig ser, ni, encara molt menys, l'adult que em portà fins la vellesa i em deixà sol, ací on sóc ara mateix, amb les mans tremoloses, buides, i el cap de pardalet.
Vull anar a ma casa, els dic. Però sempre em contesten que esta és ma casa. Serà del tot cert o és només un complit? Ja dubte de tot!
El temps, ací, és com una llosa que suma pes cada vegada que el sol entra de nou pel finestral. I tot és per mi com morir en vida un poc abans dels crepuscles; o un poc més tard de l'albada!
Algunes nits tinc la sensació que sóc un xiquet de bolquers i que voldria retornar al punt de naixença on tot era borrós encara, però tenia futur. Aquell contacte de la pell materna i la seua llet esdevenia afecte i despertava tots els sentits a poc a poc; creava lligams molt forts, llaços que es formaven; encara que llavors no comprenguera res. Ni hui tampoc!
