Una passejada pel Canyamelar

 El Canyamelar és un dels poblats marítims que està situat entre la séquia del Riuet i la séquia d'En Gasch (hui, soterrades) en un terreny manllevat a la mar en segles anteriors com a conseqüència dels sediments dipositats a la costa nord del Port de València.

 Amb motiu d'ampliar coneixements del contingut del curs "Rutas Culturales por el Cabanyal" (impartit per la professora Rosa Maria Pastor Villa) hui hem visitat amb ella un dels poblats marítims, el del Canyamelar. Hem localitzat detalls del territori d'aquell antic Poble Nou del Mar que encara conserva aspectes de la història dels pescadors que el fundaren i d'una manera de viure que mirava i vivia de la mar. Un lloc privilegiat, prop de la platja, on estiuejava també la burgesia valenciana.

 Partint de la plaça del Rosari, seguírem pel carrer de l'Abadia del Rosari i el carrer de l'Amparo, per arribar a la séquia del Riuet, allà on, possiblement, estiguera pròxima una de les portes de la muralla del Grau. En eixa mateixa confluència, entrant pel carrer del Rosari, visitàrem:

 Molí d'arròs

- La Casa Museu de la Setmana Santa Marinera, situada en dependències del que fora Molí de Serra, un molí d'arròs de 1906 (mostra del teixit industrial desenvolupat al barri) que prenia la força motriu per a moldre el gra en les aigües de la sèquia del Riuet (hui soterrada sota el carrer Francesc Cubells per on transcorren les vies del tramvia). En la resta de l'edifici està situat el Museu de l'arròs. Des d'allí pel carrer de Rosari tornàrem a la plaça del Rosari on estan situats edificis com:

 Plaça del Rosari

- El Teatre Musical (TEM), actual sala de teatre i dansa, situat en l'edifici que, antigament, fora la seu de molts músics del Cabanyal/Canyamelar (i, posteriorment, del Grau), sala de ball i cinema. 

- L'església del Rosari, que va ser construïda sobre una antiga ermita (1736-1774) que depenia de la parròquia de Sant Tomàs de València. Amb el creixement del barri, el 1845, va ser ampliada i convertida en la parròquia que continuà amb el culte al Crist dels Afligits (o de le set paraules), protector del s pescadors. El temple se situa al cor del Canyamelar, un poblat que és nexe d'unió entre el primitiu Cabanyal i la vila del Grau. L'església té com a curiositat arquitectònica unes portes bessones a la seua façana; es tracta d'una doble porta que demanà l'arquebisbe Mayoral per a separar l'entrada d'homes i dones per motius de moralitat de l'època. La façana està adornada amb un retaule de ceràmica de la Mare de Déu del Rosari, titular del temple i patrona dels navegants, i la imatge de la verge situada en l'ornacina central de les tres que hi ha. 

Retaule i campanari església del Rosari 

- Al llarg del recorregut trobem senyals de la importància que es dona a la Setmana Santa Marinera; alguns d'ells estan fixes a les façanes. És el cas dels retaules que marquen les estacions del Viacrucis de la Passió en la façana d'alguna casa o algun que altre QR que imita les rajoletes típiques. 

 

Viacrucis en façanes  i QR

- Si ens fixem en algun edifici d'una sola planta, molt més senzills, encara podem observar eixa primera transformació que patiren les antigues barraques en casa. Són llars que s'alternen amb altres més decorades, amb taulellets a les façanes per evitar humitats. 

  

 
Cases i façanes, de 2 o 3 altures i amb influència modernista, que recorden a les dels pobles de l'Horta

- No massa lluny d'allí, en paral·lel, trobem els carrers d'Escalante, de Josep Benlliure, del Progrés, del Pare Lluís Navarro, de la Barraca i el de la Reina, on també podem observar alguna de les cases del segle passat on queda present eixa influència modernista. Són carrers que ens recorden alguns dels prohoms que els habitaren o detalls de la història del Canyamelar. Com podeu observar si cliqueu en els enllaços, són carrers que continuen en línia recta pel poblat del Cabanyal i el de Cap de França; algun d'ells arriba fins a l'actual avinguda dels Tarongers. 

 

- La visita ens portà davant el monument dedicat a Sorolla en l'actual plaça de la Setmana Santa Marinera. Es tracta d'un monument particular pels canvis de localització i els components diversos que el formen. El bust de bronze (1936) és còpia del que Marià Benlliure elabora en marbre (1916), el pedestal és un dels components del primer monument que es col·locà a la platja prop de xalet de Blasco Ibáñez, obra dels arquitectes Francisco Mora i Javier Goerlich. 

La riuada del 1957 i l'abandonament posterior, que durà prop de 20 anys, el deterioraren molt. El 1976 es recuperen alguns elements i se n'incorporen de nous, com les fonts i la portalada, procedent del carrer Barques que hi ha al darrere, donació del Banc Hispanoamericà.

El monument a Sorolla. Els canvis que encara són futur.

I, ara que allarga més el dia i s'acosta Pasqua, és un bon moment per fer una passejada, que pot acabar menjant-se la mona vora mar, després de fer un recorregut pels carrers i llocs del Canyamelar.

Més informació:

- El Cabanyal/Canyamelar/el Grau per Carmen

- El Cabanyal: el patrimoni valencià amenaçat (vídeo de Vilaweb)

- El Cabanyal de Manuel Vicent

- En el Mar de Sorolla

- Rehabilitando el Cabanyal

- Germandats de la Setmana Santa

- Séquia de Pixavaques o dels Àngels

 

Dos aspectes de la figuració que va fer l'Ajuntament de València com a primer pas per a recuperar l'original i retornar-lo al Passeig Marítim. 

No a la guerra

Amb la pau de gaidó

Tornen fredors com esclafits de llum,

lents convergents que capturen turments,

ombres d’un temps que perviu insistent,

saba callada que dormia al recer.

 

Plouen les fulles de branques condormides,

fulls grocs d’un temps escrit sobre paper,

imatges ertes en catifes silents.

 

Tornen paisatges de records tardorencs,

bales marcades per cànons  insistents,

una esperança que s’esmuny

com l’anguila entre el tarquim pudent.

 

Els vells fantasmes retornen amb recel,

gelen collites, dormen consciències,

mentre al quadre moren innocents per milers.

A quanta avarícia aspiren els humans, 

quanta crueltat s'aprén en un pas,

quant difícil resulta abandonar la caverna,

quantes passes retrocedeix la humanitat en un dos per tres! 

 

Entre l'oblit i l'alegria

Mentre la pluja i el fred de la nit s'entesten en recordar-nos que ja és hivern, l'alegria residix als carrers per on passen les cavalcades de Reis i l'oblit s'instal·la als portals sense estrela.

LLENÇ

En un sospir

es perdé l’essència dels mots,

s’alterà el bombeig regular d’un cor,

es perdé la mirada en l’infinit d’un objecte.

 

Al poema

quedà la llavor,

la vida dins l’apunt d’un somriure,

la mirada estranyada, curiosa, absent,

la lluentor d’uns ulls sense llàgrima,

el reflex ceràmic d’un foc antic,

el silenci latent

ocult dins la gerra de l’aiguader,

la fruita

que perfumava l’aigua del cànter

i, en el darrer glop, es percebia.

 

HOLOGRAMA 1

Mires poruc,

indiscret,

la por d’un gest,

la ganyota d’un rostre,

l’afecte que hi fon.

 

Calor latent,

esqueix trencat

que podria ser fi

en terra eixorca

o vida nova

en terra adobada.

 

 HOLOGRAMA 2

 Somies discretament

mentre et miren

unes mans que tremolen,

la gent feta de llum

que captà el diafragma

i un dia fon caliu.

Presència i absència.

 

PAPER DE DIARI

Davant la ficció i la mentida,

només ens queda la veu,

tènue però valenta,

per descartar l’engany;

la taca d’oli que creix.

 

SALUT MENTAL

Com separar les aigües

entre la passió i la serenitat,

entre la bogeria i el seny

quan s’estima.

 

HERÈNCIA

Si l’abundància pot ser font del patiment,

si l’escassesa és ullal de resignació,

que no seran els diners?

 

A PLAER

Fruit d’un grapat de carícies,

d’una picor impacient,

flor de l’entrega i l’estima,

goig de paciència infinita

que s’esborra on creix el temps.

 

 REFUGIATS

Com serà el pes d’una manta de vulnerabilitat?

Com  seran el pijama i el llit de les cambres a cobert?

Com serà el cel estelat sense el contacte d’un cartró i el fred del terra?

Quin serà el preu de la invisibilitat de cada dia?

Com serà la soledat del refugiat sense sostre i sense corona de rei?

 ____________________________

Que, malgrat la pèrdua de credibilitat de l'ordre mundial, tingueu molt bon any!

Nadal, vers a vers: Miquel Martí i Pol

Potser Nadal
(Miquel Martí i Pol)


Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.


Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.


I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Publicat també al blog LLIMA (La Comunidad, 28 de desembre de 2010. El país).

Sobre l'autor:

* Viquipèdia

* LletrA

* La paret de les auques

* Desembre

* Cançons

Nadal, vers a vers: Tomàs Garcés

L'ARBRE DE NADAL

(Tomàs Garcés)

La Cova, pedra viva;
desert, el camí ral.
Sota una llum freda,
creix l’arbre de Nadal.
El freguen ales d’àngel,
hi canten els ocells.
Oh tenderol i prada!
oh verda branca al vent!
Les branques d’aquest arbre
la freda Cova han clos.
No deixen que se’n vagi
l’alè calent del bou.
Pengem-hi els nostres somnis,
que així els veurà l’Infant.
Taronges d’or es tornen
a l’arbre de Nadal.

___________________

Antoni Tolmos ha posat música al poema de Tomàs Garcés i Andrea Menal, la veu.

- Sobre l'autor:

* LletrA

Apunt publicat també a l'antic blog LLIMA (La Comunidad, 24 de desembre de 2010. El país)

Nadal, vers a vers: Miquel Martí i Pol

NADALA *
(Miquel Martí i Pol)

A Tomàs Roig i Llop

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i els tres Reis i l’estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella.

* Poesia completa, de Miquel Martí i Pol. Barcelona: Labutxaca, 2008. 

Publicat també al blog LLIMA (La Comunidad, 29 de desembre de 2010. El país).

Sobre l'autor:

* Viquipèdia

* LletrA

* La paret de les auques

* Desembre

* Cançons

______________________________

Andreu Valor 'Curiós Nadal'

Nadal, vers a vers: Miquel Martí i Pol

TORNA NADAL

(Miquel Martí i Pol)

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu

ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorim la guerra?

Publicat també al blog LLIMA (La Comunidad, 20 de desembre de 2010. El país)

Més informació sobre l'autor:

* LletrA

* Escriptors

* Viquipèdia

_____________________________

"Una història (real) de Nadal" de Sebastià Almazora és un text carregat de sentiments i bones intencions.

Una història (real) de Nadal

SEBASTIÀ ALZAMORA | Actualitzada l’11/12/2014 18:33

Deu ser veritat que les dates nadalenques convoquen miracles. Fa dos dies aquest servidor de vostès estava treballant al seu estudi i, de cop, cap a les set de la tarda, va sonar el timbre de la porta del carrer. Casa meva és una casa de poble antiga, amb planta baixa i un pis. Al pis és on treballo, de manera que quan sona el timbre surto al balcó per veure qui és. Normalment pot ser el carter, el meu pare, algun amic o un missatger.

Però dimecres cap a les set no va picar el timbre cap d’aquestes persones. En guaitar al balcó, vaig veure que a la porta hi havia una nena petita, un noi adolescent i un gosset. Vaig dir: “Hola?” I la nena em va respondre: “Hola, com que ara ve Nadal vinc a cantar-li una cançó”.

Em vaig quedar de pedra. Vaig baixar, vaig obrir la porta i allà hi havia aquell trio. Feia molt de fred, i el gosset era un llaurador preciós, que em mirava com si em conegués de sempre. Vaig preguntar: “Nins, per què em voleu cantar una cançó?”

La nena, que era bruna, amb uns ulls enormes i duia una gorra, em va respondre: “És que ara que ve Nadal, una amiga meva i jo anem per les cases a cantar nadales. Si ens donen una propina, acumulem diners per a les famílies del poble que són pobres i ho passen malament”.

Vaig dir: “Doncs endavant amb la cançó, nina”. I ella, que fins aquell moment havia parlat en català, va puntualitzar: “ Bueno, es en castellano ”. Li vaig respondre: “Esclar que sí. Només faltaria”. El noi adolescent i el gosset continuaven mirant-me.

I, de sobte, la nena va arrencar amb aquella nadala que fa: “ Navidad, Navidad, dulce Navidad. Te deseamos a ti dulce Navidad ”. Tenia una veueta dolça i fràgil, tremolosa pel fred. Jo la mirava a ella, al noi i al gosset i no m’ho podia creure. Eren tres àngels.

Després els vaig fer un donatiu i la nena em va explicar que es deia Iolanda i tenia 10 anys. Que el seu germà es deia Diego (a en Diego se’l veia molt tímid, i somreia tota l’estona sense dir res) i que el canet es deia Rex. Quan va sentir el seu nom, en Rex se’m va acostar i em va fer afalacs.

Després, la Iolanda em va repetir que els diners serien per a famílies pobres que no poden celebrar les festes. Jo els vaig agrair que haguessin vingut i vaig lamentar no tenir en aquell moment uns caramels o alguna llaminadura per acabar de correspondre a l’actuació preciosa que m’acabaven de regalar.

Se’n varen anar carrer amunt, a continuar cantant de casa en casa. Jo vaig tancar la porta i vaig tornar al pis de dalt, a continuar amb la feina. Havia d’acabar l’article per a l’ARA i l’ARA Balears i, a més, vaig una mica atabalat amb el final d’una novel·la.

Em vaig asseure davant de l’ordinador i vaig posar música a l’Spotify, com tinc per costum. Però no podia escriure. Només podia pensar en el privilegi de què acabava de gaudir. I en la veueta de na Iolanda.

No sóc gaire de plorar, però reconec que em varen caure llàgrimes d’alegria. Que Déu, si existeix, beneeixi totes les Iolandes, els Diegos i els Rexs del món.

 Arbre de l'antic Mercat d'Abastos (València, 2019)