Anit, quan Sara Águeda entrà en escena, s'il·luminà tènuament l'escenari i començà la comèdia 'Guitón Onofre, el pícaro perdido' al Teatre Principal dins del cicle de teatre clàssic que s'ha inclòs en la programació de la temporada.
Amb uns elements senzills, escampats en la part central de l'escena, ambdós personatges, al llarg de l'hora i quaranta minuts que dura la funció, donen forma a un paisatge, aparentment desolat al principi que es transforma d'escena en escena per configurar una escenografia major però senzilla i resolutiva que es configura amb allò que podria carregar-se fàcilment en el carro amb què aquest ñaque* circularia de poble en poble si es representara al segle XVII.
La il·luminació zenital centra un dels focus -el que es manté més brillant al llarg de tota la representació- sobre l'arpa, la viola de roda o samfoina i un seguit d'elements comuns amb què Sara Águeda elabora la partitura sonora i musical de l'obra, inspirada en el Barroc i recreada magníficament. Amb els diferents instruments musicals Sara reforça el to d'algunes escenes més bucòliques i el contrasta amb altres de més crues o escatològiques.
L'altre focus, el de la representació teatral, el del còmic que empra la màgia de la paraula, per contra, apareix en una semipenombra que pot remetre al moment en que es representaria la funció i, al fet que les accions relatades responen generalment a aventures gestades en els interiors d'edificis on la possible il·luminació serien veles o ciris. No obstant això, el còmic, un magnífic Pepe Viyuela, amb la paraula en dona la lluentor necessària des del moment en què desperta i comença a transitar com a personatge que dona vida als altres personatges, que pugen a l'escenari de la seua mà. El còmic es desdobla i es converteix en la multitud de personatges amb qui es relacionarà Onofre al llarg d'una moguda i complicada vida, que va des de la necessitat a la venjança, passant fam, gola, avarícia, amor, odi -passions que perduren encara hui en dia en la Humanitat- quan imperen la maldat i el ressentiment en el cor dels personatges. Per marcar la desgràcia en que cau continuament Onofre, el propi Pepe Viyuela, en la conversa preliminar que tingué lloc pel matí al Teatre Principal, recordava el mite de Sísif i la pedra que ha de pujar una i mil vegades com a càtig. Aquesta multiplicació, gràcies al virtuosisme de l'actor Pepe Viyuela, completa la paròdia d'una possible hagiografia de sant Onofre, que s'arreplega en la novel·la**, de gènere picaresc, de Gregorio González en que es basa.
L'obra ens relata els fets catastròfics que tingueren lloc abans del penediment d'Onofre i al seu canvi d'actitud i moralitat (meravellós retaule). La història del guitón*** Onofre és una declaració d'amor i un homenatge cuidat al teatre barroc que se sustenta en la importància de la paraula i la música. Una obra, ara teatral, que selecciona el millor de la novel·la amb la selecció d'algunes escenes acció que recorden a l'espectador el cinisme actual -res no canvia malgrat els canvis de segle- quan es tracta d'aparentar, mentir o venjar-se.
Una obra de visió imprescindible, text cuidat i interpretacions excel·lents que hauria d'arribar al públic amb major presència. Un parell de dies són molt poques funcions perquè el boca a boca arribe a l'espectador velencià, en ocasions mal avesat a respondre al teatre clàssic.
Durant la sessió de confluències amb el públkic que es va realitzar al amtí. Vaig prendre les següents notes:
Pepe Viyuela recorda la casualitat de trobar el text quan buscaven informació sobre sor Ana de la Trinitat i els seus 19 sonets que necessitaven per a un futur recital de poesia.El text és l'essència de la novel·la centrada en les accions del personatge. L'obra teatral respecta l'univers barroc i, en escena, estan un còmic i una música que toca l'arpa. Onofre apareix en escena a través del desdoblament que en fa el còmic.Sara destaca la importància de l'arpa. La dolçor de l'arpa quan hi ha un canalla en escena s'abandona per deixar pas a la samfoina, que ajuda l'espectador puntualment a distanciar-se de l'acció o estridència del personatge. La música ajuda a reforçar escenes de violència o d'oix (escatològiques).
A través de la música sublim de l'arpa o la cançó, es permet descarregar la tensió de l'escena anterior amb tonos sobre l'humà i/o sobre la part divina (música sacra, original de l'època) que són més consonants a la pròpia acció escènica. El material literari i musical d'aquest 'ñaque' ve carregat d'imatges generades des d'un imaginari compartit des del Segle d'Or.La vida del canalla Onofre, que creu que fa grans proeses, es contada pel còmic. Aquesta és una idea que afegiex a l'obra el director Luis Dolç perqupe el públic se solidaritze amb el perdedor, el propi còmic de le llegua que sobreviu pels camins contant el relat; d'aquesta menera Onofre, el canalla que pot caure malament al públic, manté una vinculalació diferent al de protagonista.Contrastos del barroc es veuen a l'obra musicalment i teatral o literària en reproduir les característiques del personatge canalla, front al còmic, heroi i antiheroi.L'obra parla de coses, que hui en dia perduren, de la paraula que provoca imatges a l'espectador, de la imaginació al poder. El teatre segueix viu gràcies a la paraula que recrea usos ancentrals com la necessitat de connectar amb altres persones, d'escoltar històries. Necessitem que ens conten històries i el teatre éns les proporciona. Entre les característiques del text, es manté un castellà que s'aproxime a l'actualitat, però que respecte algunes característiques pròpies del barroc qyue no distorsionen la comprensió com l'abundància de refranys; per exemple: "Ai miedo que aprovechable resultas"
Pel que fa a la temàtica o caracterització dels personatges i la connexió amb l'actualitat, els humans som tan sublims com miserables també hui en dia.
Sinopsi del programa de mà:
En algún lugar de la España de principios del siglo XVII, una compañía de cómicos de la legua, formada por un comediante y por una tañedora de instrumentos y trastos varios, se disponen a representar la comedia nunca vista sobre las tablas de las azarosas andanzas de Onofre Caballero, tenido por guitón; lo que es lo mismo que decir pícaro, truhan o ganapán.
Su vida permanece escrita en un libro que ellos desempolvarán y abrirán al iniciarse la función, pues se trata de un personaje perdido entre otros demás renombre pertenecientes a la misma vida picaresca y ambulante, plagada de accidentes y marcada por el hambre y los avatares del siglo presuntamente de oro. Así, el comediante, a la vez que va armando ante los ojos de los espectadores la tramoya que figura ser los lugares por los que Onofre transitó, irá desgranando y actuando los diversos episodios que marcaron la existencia del guitón, desde que de niño quedó huérfano y expuesto a los malos cuidados de un hidalgo hasta su inopinado ingreso en una orden religiosa y su ascenso literal a los altares.
Entra ambos extremos, la compañía, un ñaque, atraviesa, reviviéndolo con intensidad, esfuerzo, mucho humor y emoción, cada uno de los principales actos que a Onofre le acaecieron: los amos que lo maltrataron y mataron de hambre, los personajes del camino que le estafaron, el fracaso de sus empresas para medrar socialmente o de sus planes de venganza, la violencia, las humillaciones, la soledad final y los triunfos aparentes. Lo pocos días alegres y los muchos oscuros. Trances que le llevarán, en suma, a una carrera de rencor y de engaño continuo. Y la imposibilidad de borrar un estigma original que una caída de niño, en el fuego, le dejó marcado el rostro, y que resultará ser la rúbrica de un destino desgraciado. Acabada la representación, la compañía desmonta la tramoya e invita al público a reflexionar sobre qué y a quién refleja la comedia. Y en quien se mira el guitón Onofre.
_____________________
Segons la RAE:
* "Compañía ambulante de teatro que estaba compuesta por dos cómicos."
** Escrita -però mai no impresa- cap al 1604. És posterior a El lazarillo de Tormes i a Guzmán de Alfarache; i, potser, coetània de Historia de la vida del Buscón, llamado don Pablos.
*** "Vagabundo, (errante y sin domicilio fijo); despectivamente, juntapuchos."
