La marjal lluïa un mant daurat d'espigues, prolongació del lluent. La terra retornava l'esforç d'un any de llaurança; la torna, els quilos d'arròs. La collita estava a punt.
Com cada any per estes dates, la camisa no tocava el coll d'alguns llauradors, sempre pendents de l'oratge. El mes de setembre havia jugat a ser octubre (pluja abundant i descontrolada, vesprades humides, nits d'arruixades intermitents...), però ja tocava a la fi. No obstant això, caldria atendre als Sants de la Pedra?
A migdia, una llum groguenca presidí horts i carrers allà on els fanals encara lluïen apagats. A l'hora del berenar, s’hi covava una negror perillosa que feia imprudents la faena a l'horta o la marjal, les passejades dels veïns, el vermut a les terrasses dels bars o els jocs al carrer. La nuvolada amenaçava pedra i els trons secs eren la partitura d'un cel que s'esgarrava amb el so de les trompetes de nous àngels caiguts que avisaven uns llauradors que seguien patint preus baixos, competència estrangera desmesurada mitjançant la venda de productes a les grans superfícies, i la temor pel destí dels guanys del seu treball.
