L'esperança

Que no us trenquen mai l'alegria!

Ja creix el dia, 

han passat els mesos i s'ha acomiadat desembre. 

Roden i roden les manetes del rellotge
com roda el món.

Un nou calendari

ens regala nous fulls de dates prenyats.

Canvia el paisatge a verd
i els ametlers llueixen noves flors.

Es desfà el gel que era pedra
i torna a créixer el llac i córrer el riu.

Cap d'Any s'omplí de desitjos i clarianes

però els núvols no s'ha esborrat encara.

Només, entre les boires de l'horitzó,
un pit-roig revola pel jardí.

Ni aigua

Pols, runes i destrucció,

apocalíptic paisatge

on els infants famolencs obren les boques

mentre pensen els cadàvers dels familiars

que habiten encara els enderrocs de ses cases.

Pardalets en nius de terror!

 

Milers de mortalles esperen torn

per ser soterrades en fosses comunes.

Dones, ancians i criatures les ploren

entre els esclafits de les bombes.

 

Palestina plora i Gaza se n’entra

com un jersei de llana dins d’una rentadora.

Mentre, soldats israelians ataquen de nou,

com fan les hienes davant la carnassa,

els pretesos llocs segurs per als civils.

 

Amèrica, panxacontenta, es posa una vena als ulls,

es tapa el nas i negocia amb la boca menuda

la venda d’armes que garanteix el genocidi.

I, a Gaza, ni aigua!

Silenci a Gaza

Silenci a Gaza

La partitura reclama harmonia i diàleg

allà on el pentagrama marca silenci i mort,

allà on els camins de pau trontollen

i la melodia juga amb sons estridents.

 

Estols d’ocells, que sobrevolen  runes,

niuen en caixes de piano

i descansen en cordes de contrabaix

que han emmudit de desolació.

 

L’orquestra ha perdut la batuta

i els instruments abracen la mudesa

contra el guirigall deshumanitzat

dels timbals, que són bombes.

 

Els fantasmes dels albats

inerts sota els enderrocs

busquen camins de llum i justícia

mentre volen catxerulos.

 

On és l'audiència del violoncel de Pau Casals?

.

 

El Roto, publicat en El País, OPINIÖN, 18-12-2023 

Minva Gaza, decreixen els innocents!

en cordes de contrabaix 

descansen ocells de presa 

i les tecles del piano 

ressonen amb estridència 

la gavina voladora 1 

tremolosa fuig al mar

i una rosa de paper 

circula de mà en mà 2

fantasmes fosforescents

s’esvaeixen lentament 

ombres en blanca paret 

els tancs provocant turment 

mil cossos flor de roser 

jauen estirats al terra 

sense fossar ni voler 

víctimes d'aquesta guerra 

he vist passar a la Lluna 

quan plorava amb tot el cor 

reflectia sang i runa 

Gaza roja de dolor 

caminava contra els vents 3

per lliurar-se de tot mal 

i netejar sentiments 

com el riu al seu cabal

la Lluna s’ha tret un pes 

per resseguir la sendera 

però la pau plora encara 

pels infants morts a boquera 

demà tornarà a passar 

carregadeta de pena 

pel genocidi cruel 

que creix i no dona treva

_______________________________

 

SUBTEXT: 1. Marina Rosell  2. Vicent Andrés Estellés   3. Mario Benedetti

Nit de difunts

SONEN SIRENES EN NIT DE DIFUNTS

Canvia el cel del crepuscle. 

A València, es fa de nit 

 a poc a poc, 

serenament, 

 al ritme de campanes. 

Toquen a mort,

com és llei de vida,

tranquil·lament! 

Pense les guerres al món, 

els núvols de sang i destrucció, 

les boques famolenques i assedegades. 

Tremole de pensar-ho. 

M'enrabie de la falta d'esperança; 

rabie pels panxacontents 

que ja compten diners. 

Mire el darrer sol del dia,

la lluna, que ja decreix.

 

Sona la sirena d’una ambulància 

camí d'un hospital. 

Hi anuncia una hora curta,

un part de goig! 

Pense Palestina. 

Com serà la nit sense descans? 

Com serà la llum sense dia?

Com serà el terror del so 

del projectil que s'hi acosta? 

Com serà el part sense esperança? 

Com hi serà una hora curta? 

La pau no hi troba el camí 

i la tardor de violència 

fa de l'hora 

el darrer segon dels innocents. 

Imagine minetes, 

és Nit de Difunts; 

la pau de la memòria 

en retorna a la llar familiar. 

Bramen els morts de les guerres,

ànimes en pena que, inútilment,

cercaran la pròpia llar, 

el seu llum particular, 

sense familiars que els assenyalen la senda.

#perlapau, #NOalesguerres, #Palestina

'Darrer diumenge d'octubre'

Tal dia com el d'ahir, 

ja fa molts anys, infantava 

una dona oriolana 

en lloc humil i de camp. 

Era l'hora d'un poeta

que les cabres pasturava, 

que lluitava junt al poble, 

i malalt i pres finava. 

Anit es lliuraren premis 

de lletres com cada anyada. 

A l'Octubre, pels cinquanta, 

la muixeranga és sonada!

Les sagetes del rellotge 

han vist l'hora retardada 

perquè al sol no s'ajustava 

ni als preus d'una llum tan cara.

Al Puig, hui, ressonen càntics; 

gent amb la cara ben alta

i parlaments d'esperança

fa la festa desitjada. 

Com Al Tall ens recordava 

“el camí ja és ben sabut” 

a l'alba de matinada 

i al crespuscle de vesprada. 

Tal dia com el de hui, 

la Carme Alborch ja plorava; 

presagiava una gran veu, 

compromesa i valorada. 

La Fira de Cocentaina

en la festa de Tots sants! 

que costums vindran de fora

i els de casa remouran. 

Demà, dia de Tots Sants, 

cal recordar els difunts. 

Les ànimes volen llum

i unes minetes tindran.

PUBLICAT ANTERIORMENT: 31/10/2021

Cal una pau duradora ja!

Cal una pau imminent i duradora, calen solucions immediates ja.  Prou morts d'innocents!

'Civils' *

El cor de la ciutat dorm el silenci i la sequera. 
Plou, no fa sol i les bruixes pentinen dol. 
Grans trons esgarren nits de runes i rateres; 
el dia, atabalat, desperta un territori empresonat. 

Míssils potents ruixen teulades, places i asfalt: 
sobre la població, plugim de vidres afilats. 
Al cor de la ciutat, la terra vetla assedegada; 
a les boques silenciades, es reclama la pau. 

Plou, la pluja porta encara més dol; 
els núvols descarreguen a pleret foc indiscriminat; 
els bruixots enrabiats despleguen més terror 
amb armes que són instruments de venjança. 

La terra s’empassa tristament el plugim, 
cada degotim de dolor d’uns cossos ja cansats. 
La justícia es desatén miserablement 
davant tantes privacions i guerra sense fi. 

La pau porta gran dol; 

Estats Units i Europa, 

interessos callats 

i gran vergonya.

(València, 14 d’octubre 2023)

* víctimes d'un conflicte permanent i d'una injustícia mai no reparada.

Lluís Llach Palestina

 Mapa del s. XIX

FOTOGRAFIA DE PREMSA:

Canvi de vent

Córrer món i descobrir horitzons. 

A la porta de l'alqueria es pren el sol, 

s'enraona, es fan projectes, tallen creïlles, 

pelen fesols que hauran de grillar. 

 Al davant, alineats cavallons esperen. 

A ritme de saó, 

                          la terra tova actua amb paciència.

Hòmens i dones celebren cada producte; 

coneixen ses forces i esperen collita i guanys 

com el primer raig de sol amb què naix el dia. 

Mentrestant, 

creixen atrafegats edificis com rovellons; 

naus i despatxos marquen futur; 

a colps de semàfor transiten vianants somnolents 

que somien amb vacances pagades;

aparells electrònics es carreguen la imaginació 

i avions supersònics viatgen de la natura al cor

quan la ciutat avança calladament i dropa. 

Qui mou el vent? 

                            Qui transforma el futur? 

                                                                    Qui millora el present?

Hamburg

Naix el nou dia sobre Hamburg;

el sol saluda la boira lànguidament;

el riu es desperta a poc a poc i retorna 

en via que harmonitza ses ribes.

 

Siluetes polièdriques 

exerceixen reclams fantasmagòrics

que pengen d'un fil

surant sobre l'arbreda.

Metàl·liques grues mecàniques

s'amaguen entre boires espeses 

que vigilen el vol xarolat dels corbs

o de gavines emplomades de blanc.

Barandats que s'eleven cap al cel

guarden músiques que ressonen al riu;

mentre, el sol els saluda intermitent

o trasllada la llum al gratacel.

El gran riu esdevé llum i camí

que transporta viatgers adinerats

delerosos de goig i distraccions,

de castells de focs artificials.

La ciutat acull la claror de la lluna 

i s'adorm impacient, lentament.

Oblits

 Oblits

"Poseu-me les ulleres" 

Vicent Andrés Estellés 

El gran foc dels garbons, 1975

He deixat les ulleres enlloc. 

A la cuina, he pensat què hi buscava.

M'he calfat una tisana;

he buscat la mel al rebost i a l'aparador.

També al frigorífic. En veure la llum,

m'he preguntat què hi buscava. 

Un incisiu avís d'entrada de WhatsApp m'ha fet tornar al menjador.

M'he assegut atabalat -ho confesse- davant l'allau rebuda.

M'he mirat, de lluny estant, un llibre que descansava sobre la taula.

El punt de lectura no era meu i això em picava la curiositat. 

M'he alçat de la butaca, he obert la pàgina marcada, he remirat.

La vista atrapava boires i algun clar.

He jugat amb la distància de les línies boiroses

fins que, de nou entrebancat, he tornat a l'estudi a buscar la paraula. 

Un enllaç m'ha portat a un altre i m'he preguntat què hi buscava.

La bufeta m'ha recordat la necessitat peremptòria de buidar 

i, sobre la cisterna, he vist alleugerit les ulleres.

M'he rentat les mans i he tornat a la cuina.

Allà la tisana s'havia gelat. 

He buscat de nou la mel,

com si fora la primera vegada. 

He tornat a pensar què hi volia

i he recordat com d'amarga 

pot ser la fel de la memòria.

Juana Francés, antològica

 

Al centre de l'IVAM a Alcoi hi ha una mostra de Juana Francés que es mereix una visita. Hui, dimarts 20 de juny, he tingut ocasió de gaudir-ne. Us deixe unes fotografies i unes sensacions en vers. 

 

 

 

 

Per ampliar les imatges i els textos, cliqueu sobre la imatge.

Ensopits

 

Ensopits 

Hom somiava un cel de blau respecte 

on els núvols de tronada s’aclariren; 

es pintaven bancs com banderes 

on reflectir l’empara de llibertat 

sense defugir la llum dels fanals 

ni la claror del dia per estimar-se, 

per poder ser, per vèncer les pors. 

Pel llit del riu, es transitava 

entre policies a cavall, 

passejadores de gossos, 

patinadores atrevides, 

corredores anònimes, 

transeünts atrafegats, 

ciclistes audaces, 

i amants eternes 

per sendes despreocupades 

de prejudicis i descàrregues 

puntuals d’adrenalina. 

Noves pistes s’il·luminaven 

per donar pas a entrenaments 

d’eterns aspirants a un pòdium 

on no importaven raça, ni gènere. 

L’Arcàdia idíl·lica s’endevinava: 

felicitat, despreocupació, harmonia 

i comunió amb Ceres. 

Però els braços de Morfeu s'allarguen

i noves presses cauen en el parany

bel·ligerant de Bel·lona 

que recupera el fosc. 

Tornen de nou les pors.

Fem-los front!

                                                            (València, 29 de maig de 2023)

Julio González a l'IVAM II

 

Montserrat 

Ets crit de ferro 

que ressona contra la malvestat. 

Tens la força del puny 

que sega el blat i feny el pa. 

Conserves el seny de la terra 

per alletar els fills. 

Ets essència i matèria. 

Tens la fortalesa 

que denúncia la injustícia, 

el terror de les conques buides 

el caliu i el clam. 

Conserves la idea 

que pren forma 

en cada nova mirada. 

Ets la mà que s’alça contra l’opressor. 

Tens la veu dels pobles que patiren 

mort, abandonament i destrucció. 

Conserves la memòria 

dels llocs que són símbols: 

Guernica, l’Alt Maestrat, 

el mercat d’Alacant o el Grau de València. 

Ets present i seràs futur; 

tens l’art que atrapa mirades; 

remous les consciències 

i encara crees pensament! 

 * Benassal, Ares del Maestre, Vilar de Canes i Albocàsser, pobles de l’Alt Maestrat varen ser bombardejats per l’aviació nazi el maig del 1938.

 

Julio González a l'IVAM I

A partir de l'exposició de l'IVAM

 

De l'home mire sempre 

les mans...

Mans tan dures 

dels que passen fam...

Raimon

Amb la mà esquerra alçada * 

Prens consciència de la forma, 

busques la força en els detalls, 

la posició, el context, el sentit 

de la peça, que sembla inacabada. 

Alces la mà esquerra, ferma com un tronc, 

per despertar del llarg hivern 

amb nous brots 

que es beuen la llum adormida. 

Clames, amb les branques que són dits, 

la ràbia d’un poble que ha callat l’oblit, 

els morts antics, 

l’horror de la metralla i les bombes.

Tems la mudesa de l’alè que et feia lliure 

i renoves el desig de construir de nou 

la veu i la mirada 

que plora rius d’esperança. 

* En homenatge a Julio González 

Per tantes Montserrat que hi foren. 

Feliç diada a les dones que ens feu sentir-nos persones i créixer en justícia i igualtat

                                                                                                                       A la iaia Amparo

Com closca de caragol

fent-se gran i forta ensems

en el batent de les ones. 

Valenta, prudent i fràgil,

àvia de caire pacient,

has resistit mil combats

sense armes ni turments.

Caliu de marit i fills

pilar de la casa immens. 

 

La igualtat, valor etern,

et trau la mel i la fel:

la pau que té la paraula,

la desraó permanent.

 

Solidària i gran germana,

davant les adversitats

traus el partit als salaris,

deixes enrere els embats,

aprenentatges esclaus

i uns quants anys desmemoriats.

 

 *

Mare d’una nova llar,

filla amb nous fonaments

que trenqueu sostres de vidre

que us consumien l'alé. 

Falagueres, rialleres

mestres en respecte ferm

hui cal eixir als carrers

per dansar com estornells.

Fotografia:  "Dansant sobre sostre de vidre" @amoraescena (Anna Gascon)