dissabte, 25 d’agost de 2018

L'animeta

 Sonava la sirena mentre, per una rampa que acabava dins del refugi, els mestres ens hi portaven directes; els més grans parlaven de la ‘pava’ fins que tornava la tranquil·litat i podíem regressar a les aules. Aquell dijous, però, hi passàrem moltes hores. 

 Recorde encara la calor i humitat que feia que la roba s’apegara a la pell tant com la por lluïa a les ninetes dels ulls, apagades i tristes, mentre retenien llàgrimes que volien esdevenir un rierol. Quan eixírem al carrer, el silenci i la pols s’havia ensenyorit del barri que romania quasi en runes; només quedava en peu l’escola amb les parets plenes de forats com formatge de gruyère i els vidres trencats.

 La població –això ho vaig saber més tard- s'aixoplugava on podia, anava desordenada buscant un lloc segur mentre sonava la sirena i la ‘pava’, els avions enemics, llençava ja els ous podrits que portava al seu punyeter ventre.

 Alguns familiars i amics no l’escoltaren a temps, estaven lluny de la boca del refugi o no volgueren deixar les poques pertinences que tenien en vida. Romangueren a casa on hi trobaren la mort.

 Sort d’aquell refugi antiaeri escolar! Molt després coneguí que el bombardeig d’agost del 1938 fou un dels més terribles. Les bombes caigueren des de 5.200 metres d'alçada sobre el port, el moll de la fruita i del carbó, la duana, el pont del grau i nou edificis de vivendes; un d’ells el nostre.

 A la porta de l’escola, estirada a terra, vaig veure ma mare, amb un regalim de sang que li eixia del front i pensí: “Cura’t prompte que se t’escaparà l’animeta”. Però la d’ella ja havia fugit. I, en comprendre-ho, soltí els rius de llàgrimes reprimits anteriorment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.