No a la guerra

Amb la pau de gaidó

Tornen fredors com esclafits de llum,

lents convergents que capturen turments,

ombres d’un temps que perviu insistent,

saba callada que dormia al recer.

 

Plouen les fulles de branques condormides,

fulls grocs d’un temps escrit sobre paper,

imatges ertes en catifes silents.

 

Tornen paisatges de records tardorencs,

bales marcades per cànons  insistents,

una esperança que s’esmuny

com l’anguila entre el tarquim pudent.

 

Els vells fantasmes retornen amb recel,

gelen collites, dormen consciències,

mentre al quadre moren innocents per milers.

A quanta avarícia aspiren els humans, 

quanta crueltat s'aprén en un pas,

quant difícil resulta abandonar la caverna,

quantes passes retrocedeix la humanitat en un dos per tres!