dimecres, 20 de juliol del 2016

La Vela llatina a l 'Albufera

Durant anys apaivagar la deixadesa dels dies d'estiu amb una passejada amb bicicleta era tot un plaer que acabava, generalment per les vesprades, vora el llac: o bé al Port de Silla o bé al motor del Palaco.

Veure els canvis en l'arròs era tot un prodigi: pel maig, verdejava; al juny i juliol, adquiria alçada i color i, a l'agost, començava a presentar els seus fruits en forma d'espiga, ja daurada quan a les primeries de setembre el gra estava madur. Disposat amb la càmera reflex, un intentava aprofitar les darreres clarors del dia. La llum no era la ideal per aconseguir les millors fotografies perquè la broma i la calitja impedien la transparència completa de l'aire. A la Primavera o al començament de la Tardor les fotos sempre tenien una llum més interessant. Avui m'ha fet goig veure aquella contrada particular de Silla al programa Cosins Germans de TV3, dedicat en aquesta ocasió a la "Cultura de l'aigua". El decorat que presenta el reportatge és un espai que em fa sentir bé. Un paratge i un motor, que reconec des de fa temps, han tornat a resplendir, ara al mirall d'una pantalla d'ordinador. I, de sobte, les fotografies d'una excursió ben recent amb amics i amigues d'1entretants, les imatges del programa de televisió i els records d'un temps passat han conformat de nou aquell paisatge albuferenc que venia guardant en la memòria al llarg de tants anys com visc a València. 

Us recomane que us mireu tot el programa, però, el paisatge particular de què us parlava abans (el Port de Silla, el sequiol del Port, el Lluent i el motor Non Plus Ultra o del Palaco) el trobareu a partir del minut 20 i fins al 32. Gaudiu-ne ara que podeu perquè, gràcies a TV3, estarà present a Youtube potser uns dies. I escoltar la nostra llengua en boca de l'Araceli Segarra, Ferran Torrent i Juli Mira sempre és un luxe afegit.


 

dijous, 18 de desembre del 2014

Bon Nadal, 2014

Que passeu molt bones festes!


"Una història (real) de Nadal" de Sebastià Almazora és un text carregat de sentiments i bones intencions.


Una història (real) de Nadal


SEBASTIÀ ALZAMORA | Actualitzada l’11/12/2014 18:33

Deu ser veritat que les dates nadalenques convoquen miracles. Fa dos dies aquest servidor de vostès estava treballant al seu estudi i, de cop, cap a les set de la tarda, va sonar el timbre de la porta del carrer. Casa meva és una casa de poble antiga, amb planta baixa i un pis. Al pis és on treballo, de manera que quan sona el timbre surto al balcó per veure qui és. Normalment pot ser el carter, el meu pare, algun amic o un missatger.
Però dimecres cap a les set no va picar el timbre cap d’aquestes persones. En guaitar al balcó, vaig veure que a la porta hi havia una nena petita, un noi adolescent i un gosset. Vaig dir: “Hola?” I la nena em va respondre: “Hola, com que ara ve Nadal vinc a cantar-li una cançó”.
Em vaig quedar de pedra. Vaig baixar, vaig obrir la porta i allà hi havia aquell trio. Feia molt de fred, i el gosset era un llaurador preciós, que em mirava com si em conegués de sempre. Vaig preguntar: “Nins, per què em voleu cantar una cançó?”
La nena, que era bruna, amb uns ulls enormes i duia una gorra, em va respondre: “És que ara que ve Nadal, una amiga meva i jo anem per les cases a cantar nadales. Si ens donen una propina, acumulem diners per a les famílies del poble que són pobres i ho passen malament”.
Vaig dir: “Doncs endavant amb la cançó, nina”. I ella, que fins aquell moment havia parlat en català, va puntualitzar: “ Bueno, es en castellano ”. Li vaig respondre: “Esclar que sí. Només faltaria”. El noi adolescent i el gosset continuaven mirant-me.
I, de sobte, la nena va arrencar amb aquella nadala que fa: “ Navidad, Navidad, dulce Navidad. Te deseamos a ti dulce Navidad ”. Tenia una veueta dolça i fràgil, tremolosa pel fred. Jo la mirava a ella, al noi i al gosset i no m’ho podia creure. Eren tres àngels.
Després els vaig fer un donatiu i la nena em va explicar que es deia Iolanda i tenia 10 anys. Que el seu germà es deia Diego (a en Diego se’l veia molt tímid, i somreia tota l’estona sense dir res) i que el canet es deia Rex. Quan va sentir el seu nom, en Rex se’m va acostar i em va fer afalacs.
Després, la Iolanda em va repetir que els diners serien per a famílies pobres que no poden celebrar les festes. Jo els vaig agrair que haguessin vingut i vaig lamentar no tenir en aquell moment uns caramels o alguna llaminadura per acabar de correspondre a l’actuació preciosa que m’acabaven de regalar.
Se’n varen anar carrer amunt, a continuar cantant de casa en casa. Jo vaig tancar la porta i vaig tornar al pis de dalt, a continuar amb la feina. Havia d’acabar l’article per a l’ARA i l’ARA Balears i, a més, vaig una mica atabalat amb el final d’una novel·la.
Em vaig asseure davant de l’ordinador i vaig posar música a l’Spotify, com tinc per costum. Però no podia escriure. Només podia pensar en el privilegi de què acabava de gaudir. I en la veueta de na Iolanda.
No sóc gaire de plorar, però reconec que em varen caure llàgrimes d’alegria. Que Déu, si existeix, beneeixi totes les Iolandes, els Diegos i els Rexs del món.

diumenge, 22 de desembre del 2013

Bon Nadal, 2013


Que passeu molt bones festes!




'Nadala del desert' del Betlem de la Pigà de Matilde Salvador i Joan Peris

dissabte, 31 de desembre del 2011

Nadal vers a vers: Miquel Martí i Pol

ARA QUE L'ANY S'ACABA

Invoco els dies clars, ara que sé
que me'n desposeeix el temps.
No em vull
subjecte a cap designi que no pugui
sotmetre al ritme encès de les paraules.

A poc a poc, desfaig els rulls del vent.
La font degota lenta i m'acompassa
la mirada i la veu.

Tot se'm revela nou, però l'espera
m'adorm les mans. Només els ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i abandonat.

Propòsits?

Quins propòsits?

Miquel Martí i Pol

 Avinguda Maria Cristina (València, 2019)


Apunt publicat també a l'antic blog LLIMA (La Comunidad, 31 de desembre de 2011. El país)