96 dies sense descans, 96 llargues nits!
Cauen roses de neu sobre la població trencada, la humitat regalima flors de sal sobre les parets, s’unflen els peus d’uns mobles que trontollen i la llar desprén el fum de les promeses buides.
Es desfà la neu, que no qualla vora els embornals del silenci. Al carrer, en un toll d’aigua, s’hi reflecteix encara el dol, el tarquim que omple pales i cabassos, la màquina que amuntega la terra del fang.
Mentre la mare cerca la paraula apropiada, la filla neteja els vidres de records de vida i temors amb un raig de sol que els travessa l’ombra i els esborra el pesar que brolla des del llagrimal.
Han fugit el querosè dels quinqués i els ciris; el fluorescent de la cuina fa tentines. La nit se’n va lentament i retorna la claror que s’emporta la tristesa que dormia als finestrals.
S’aireja la casa de paraules silenciades, d’espais buits, de sentiments malmesos; algun mot encara s'amaga a la gola; no hi sap eixir.
Cauen volves cada 29, cauen ales i l’ànima vessa als peus.
Quan cauran els murs tremolosos?
Quan s’alçaran parets segures, reforçats barandats i revoltons novells al sostre?
