dilluns, 20 de desembre del 2010

Nadal, vers a vers: Miquel Martí i Pol

TORNA NADAL

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Publicat també al blog LLIMA (La Comunidad, 20 de desembre de 2010. El país)

Més informació sobre l'autor:
LletrA
_____________________________

"Una història (real) de Nadal" de Sebastià Almazora és un text carregat de sentiments i bones intencions.


Una història (real) de Nadal

SEBASTIÀ ALZAMORA | Actualitzada l’11/12/2014 18:33

Deu ser veritat que les dates nadalenques convoquen miracles. Fa dos dies aquest servidor de vostès estava treballant al seu estudi i, de cop, cap a les set de la tarda, va sonar el timbre de la porta del carrer. Casa meva és una casa de poble antiga, amb planta baixa i un pis. Al pis és on treballo, de manera que quan sona el timbre surto al balcó per veure qui és. Normalment pot ser el carter, el meu pare, algun amic o un missatger.
Però dimecres cap a les set no va picar el timbre cap d’aquestes persones. En guaitar al balcó, vaig veure que a la porta hi havia una nena petita, un noi adolescent i un gosset. Vaig dir: “Hola?” I la nena em va respondre: “Hola, com que ara ve Nadal vinc a cantar-li una cançó”.
Em vaig quedar de pedra. Vaig baixar, vaig obrir la porta i allà hi havia aquell trio. Feia molt de fred, i el gosset era un llaurador preciós, que em mirava com si em conegués de sempre. Vaig preguntar: “Nins, per què em voleu cantar una cançó?”
La nena, que era bruna, amb uns ulls enormes i duia una gorra, em va respondre: “És que ara que ve Nadal, una amiga meva i jo anem per les cases a cantar nadales. Si ens donen una propina, acumulem diners per a les famílies del poble que són pobres i ho passen malament”.
Vaig dir: “Doncs endavant amb la cançó, nina”. I ella, que fins aquell moment havia parlat en català, va puntualitzar: “ Bueno, es en castellano ”. Li vaig respondre: “Esclar que sí. Només faltaria”. El noi adolescent i el gosset continuaven mirant-me.
I, de sobte, la nena va arrencar amb aquella nadala que fa: “ Navidad, Navidad, dulce Navidad. Te deseamos a ti dulce Navidad ”. Tenia una veueta dolça i fràgil, tremolosa pel fred. Jo la mirava a ella, al noi i al gosset i no m’ho podia creure. Eren tres àngels.
Després els vaig fer un donatiu i la nena em va explicar que es deia Iolanda i tenia 10 anys. Que el seu germà es deia Diego (a en Diego se’l veia molt tímid, i somreia tota l’estona sense dir res) i que el canet es deia Rex. Quan va sentir el seu nom, en Rex se’m va acostar i em va fer afalacs.
Després, la Iolanda em va repetir que els diners serien per a famílies pobres que no poden celebrar les festes. Jo els vaig agrair que haguessin vingut i vaig lamentar no tenir en aquell moment uns caramels o alguna llaminadura per acabar de correspondre a l’actuació preciosa que m’acabaven de regalar.
Se’n varen anar carrer amunt, a continuar cantant de casa en casa. Jo vaig tancar la porta i vaig tornar al pis de dalt, a continuar amb la feina. Havia d’acabar l’article per a l’ARA i l’ARA Balears i, a més, vaig una mica atabalat amb el final d’una novel·la.
Em vaig asseure davant de l’ordinador i vaig posar música a l’Spotify, com tinc per costum. Però no podia escriure. Només podia pensar en el privilegi de què acabava de gaudir. I en la veueta de na Iolanda.
No sóc gaire de plorar, però reconec que em varen caure llàgrimes d’alegria. Que Déu, si existeix, beneeixi totes les Iolandes, els Diegos i els Rexs del món.

 Arbre de l'antic Mercat d'Abastos (València, 2019)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.