divendres, 6 d’octubre de 2017

"The end" o la petjada i el temps

 La música


En la pantalla de la nit
es projectaven uns bocins
de vida.
Dos nuvis somiaven un
camí llarg i caminaven junts,
feliços.

Descalços vora mar miraven
cap enrere per veure com
els peus,
ben ruixats per l'escuma blanca,
deixaven la petjada sobre
l’arena.

El sol i la lluna els venien
a veure sobre el llom lluent
de les ones
i, com tresors marins, nacraven
llurs xafades: unes per grans, altres
per delicades.

Uns menuts peuets, al bell mig
dels dos, ja marcaven el pas
confiats.
Uns altres, encara insegurs,
perseguien l'estel marcat
pel germà.

Una lluna plena, brodada
de nit, il·luminava el cel
fet d'estels;
mentre, els fotogrames del film
mostraven les mans, de platí
els anells.

Vingueren les pluges d’abril
i la calitja de l’agost
també.
Sorpresos miraren de nou
les pròpies petjades com
defugint el temps.

Els peuets, que foren un dia
menuts, ja són peus volanders,
lluny del niu;
abandonaren eixa llar
projectant, segurs, nous camins
vora el mar.

En off, la veu clama tranquil·la,
ara que ja estan sols: "Si em dones
la mà, amiga,
tornarem a la riba allà
on es pon el sol. I en veurem
les petjades".

- "Però si no hi ha res! On són
aquelles passes que deixàrem
ambdós?”
La imatge dels amants retorna
en blanc i negre al gran llençol
mentre el cor els batega.

- “Abraça't, amor meu! Recorde
unes onades dibuixant
el teu cos”.
Sota els crèdits, un gran plugim
d'argent els ruixa els seus cabells
i ens deixa un bes ardent.

1 comentari:

  1. En el casament de Raúl i Maria José. Precedit dels poemes "Táctica y estrategia” de Mario Benedetti (https://www.poemas-del-alma.com/tactica-y-estrategia.htm) i “Dime que sí” de Rafael Alberti (http://poeticadigital.es/dime-que-si-rafael-alberti) que diran els nuvis.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.