Com un núvol d'estornells

“Quan ja no et conega no deixes de reconéixer-me”

Un dia com el de hui, en què hom celebra el 'Dia Mundial de l'Alzheimer', sempre em ve al cap la bonhomia del meu pare... Ho he contat en més d'una ocasió i el darrer anunci d'aquest apunt em recorda molt bé la paciència que calia tenir i com era de pacient ell davant dels renecs que podíem fer-li en algun moment de desesperació per no saber portar bé la situació, per no reconéixer els mecanismes de la malaltia: els adults es tornen com xiquets i van perdent memòria. No tot es produeix de colp; un dia, com els arbres a la tardor, van oblidant aspectes de la quotidianitat i les converses més immediates. Finalment, només queda l'estima, els llaços del reconeixement d'un gest, d'una abraçada, de l'afecte que tothom és capaç de valorar quan alguna persona es manifesta sincerament. Si és el vostre cas, si teniu alguna persona a prop que pateix la malaltia, no deixeu de reconéixer-la i mostreu-li el vostre afecte; és la millor medicina. Després que la malaltia acaba amb l'essència de les persones més estimades arriba també la desaparició del recipient, del cos, i aleshores brollen dins teu els bons records, les pel·lícules que vèieu junts, la rialla que en Charlot o Cantinflas li produïen, fins i tot quan ja no hi havia la consciència de ser. Era com si, cada vegada que es reproduïa alguna pel·lícula amb l'aparell de vídeo, fora una estrena per a d'ell.

Apunt publicat anteriorment en LLIMA el 21 de setembre de 2015