Nadal, vers a vers: Miquel Martí i Pol

Potser Nadal
(Miquel Martí i Pol)


Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.


Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.


I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Publicat també al blog LLIMA (La Comunidad, 28 de desembre de 2010. El país).

Sobre l'autor:

* Viquipèdia

* LletrA

* La paret de les auques

* Desembre

* Cançons

Nadal, vers a vers: Tomàs Garcés

L'ARBRE DE NADAL

(Tomàs Garcés)

La Cova, pedra viva;
desert, el camí ral.
Sota una llum freda,
creix l’arbre de Nadal.
El freguen ales d’àngel,
hi canten els ocells.
Oh tenderol i prada!
oh verda branca al vent!
Les branques d’aquest arbre
la freda Cova han clos.
No deixen que se’n vagi
l’alè calent del bou.
Pengem-hi els nostres somnis,
que així els veurà l’Infant.
Taronges d’or es tornen
a l’arbre de Nadal.

___________________

Antoni Tolmos ha posat música al poema de Tomàs Garcés i Andrea Menal, la veu.

- Sobre l'autor:

* LletrA

Apunt publicat també a l'antic blog LLIMA (La Comunidad, 24 de desembre de 2010. El país)

Nadal, vers a vers: Miquel Martí i Pol

NADALA *
(Miquel Martí i Pol)

A Tomàs Roig i Llop

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i els tres Reis i l’estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella.

* Poesia completa, de Miquel Martí i Pol. Barcelona: Labutxaca, 2008. 

Publicat també al blog LLIMA (La Comunidad, 29 de desembre de 2010. El país).

Sobre l'autor:

* Viquipèdia

* LletrA

* La paret de les auques

* Desembre

* Cançons

______________________________

Andreu Valor 'Curiós Nadal'

Nadal, vers a vers: Miquel Martí i Pol

TORNA NADAL

(Miquel Martí i Pol)

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu

ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.

Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.

¿Proclamarem la pau amb les paraules

mentre amb el gest afavorim la guerra?

Publicat també al blog LLIMA (La Comunidad, 20 de desembre de 2010. El país)

Més informació sobre l'autor:

* LletrA

* Escriptors

* Viquipèdia

_____________________________

"Una història (real) de Nadal" de Sebastià Almazora és un text carregat de sentiments i bones intencions.

Una història (real) de Nadal

SEBASTIÀ ALZAMORA | Actualitzada l’11/12/2014 18:33

Deu ser veritat que les dates nadalenques convoquen miracles. Fa dos dies aquest servidor de vostès estava treballant al seu estudi i, de cop, cap a les set de la tarda, va sonar el timbre de la porta del carrer. Casa meva és una casa de poble antiga, amb planta baixa i un pis. Al pis és on treballo, de manera que quan sona el timbre surto al balcó per veure qui és. Normalment pot ser el carter, el meu pare, algun amic o un missatger.

Però dimecres cap a les set no va picar el timbre cap d’aquestes persones. En guaitar al balcó, vaig veure que a la porta hi havia una nena petita, un noi adolescent i un gosset. Vaig dir: “Hola?” I la nena em va respondre: “Hola, com que ara ve Nadal vinc a cantar-li una cançó”.

Em vaig quedar de pedra. Vaig baixar, vaig obrir la porta i allà hi havia aquell trio. Feia molt de fred, i el gosset era un llaurador preciós, que em mirava com si em conegués de sempre. Vaig preguntar: “Nins, per què em voleu cantar una cançó?”

La nena, que era bruna, amb uns ulls enormes i duia una gorra, em va respondre: “És que ara que ve Nadal, una amiga meva i jo anem per les cases a cantar nadales. Si ens donen una propina, acumulem diners per a les famílies del poble que són pobres i ho passen malament”.

Vaig dir: “Doncs endavant amb la cançó, nina”. I ella, que fins aquell moment havia parlat en català, va puntualitzar: “ Bueno, es en castellano ”. Li vaig respondre: “Esclar que sí. Només faltaria”. El noi adolescent i el gosset continuaven mirant-me.

I, de sobte, la nena va arrencar amb aquella nadala que fa: “ Navidad, Navidad, dulce Navidad. Te deseamos a ti dulce Navidad ”. Tenia una veueta dolça i fràgil, tremolosa pel fred. Jo la mirava a ella, al noi i al gosset i no m’ho podia creure. Eren tres àngels.

Després els vaig fer un donatiu i la nena em va explicar que es deia Iolanda i tenia 10 anys. Que el seu germà es deia Diego (a en Diego se’l veia molt tímid, i somreia tota l’estona sense dir res) i que el canet es deia Rex. Quan va sentir el seu nom, en Rex se’m va acostar i em va fer afalacs.

Després, la Iolanda em va repetir que els diners serien per a famílies pobres que no poden celebrar les festes. Jo els vaig agrair que haguessin vingut i vaig lamentar no tenir en aquell moment uns caramels o alguna llaminadura per acabar de correspondre a l’actuació preciosa que m’acabaven de regalar.

Se’n varen anar carrer amunt, a continuar cantant de casa en casa. Jo vaig tancar la porta i vaig tornar al pis de dalt, a continuar amb la feina. Havia d’acabar l’article per a l’ARA i l’ARA Balears i, a més, vaig una mica atabalat amb el final d’una novel·la.

Em vaig asseure davant de l’ordinador i vaig posar música a l’Spotify, com tinc per costum. Però no podia escriure. Només podia pensar en el privilegi de què acabava de gaudir. I en la veueta de na Iolanda.

No sóc gaire de plorar, però reconec que em varen caure llàgrimes d’alegria. Que Déu, si existeix, beneeixi totes les Iolandes, els Diegos i els Rexs del món.

 Arbre de l'antic Mercat d'Abastos (València, 2019)

Nadal, vers a vers: Guerau de Liost

POEMA DE NADAL
(Guerau de Liost)                                                              Poema fet cançó                 

Poema fet cançó

La gent reposa
colgada al llit.
El llop no gosa
moure brogit.
D'un vell estable
mal ajustat
la llum eixia.
Fuig el diable.
La nit és dia.
Jesús és nat.
El bou recula
poquet a poc.
- Decanta't, mula,
per fer-li lloc -
Oh meravella!
Penja una estrella
de l'embigat.
Les profecies
són aquests dies
Jesús és nat.
La neu afina
xòrrecs avall.
Canten el gall
i la gallina.
Els àngels broden
el cel d’estrelles.
Els pastors roden
amb vestits nous
perdent els bous
i les esquelles.

Apunt publicat també a l'antic blog LLIMA (La Comunidad, 2 de gener de 2011. El país)

- Sobre l'autor:

* Viquipèdia

* LletrA

* Enciclopèdia.cat

Naixement exposat vora l'antic carrer de Saragossa (actual plaça de la Reina) de València 

Betlem de l'ajuntament

Bon Nadal

Un Nadal emmascarat! *

S'acostava ja Nadal

amb mascaretes i ombres;

temps de reclusió i paciència 

amb les finestres tancades.

Geometries arbòries 

il·luminaven la nit;

amb coloraines diverses

l’estrella marcava el cim. 

 

Ombres en un vell portal,

hi havia toc de queda! 

 

L’edifici sense portes 

s’obria de ple al mestral 

que lluitava amb el llebeig 

per restar-hi son caliu 

i abocar-hi el fred hivern.  

En entrar dins del mercat 

dos matalafs, quatre mantes, 

tres llençols, sis cobertors, 

una jaqueta de pana, 

deu barrets i set cartrons. 

Per evitar tant de fred, 

que del terra ja els pujava, 

lluny de brases i de foc, 

uns cossos prims s’arropien 

com ovelles i pastor. 

Ombres en un vell portal,

hi havia toc de queda!

Transitaven pel passatge, 

ben vestits, panxacontents: 

dos banquers, quatre senyores, 

tres iaios amb els sis nets 

i un adolescent distret. 

Uns pensaven en la llar, 

en torrons, licors, regals... 

Altres, per no passar fred

sota l'estrella d'Orient, 

en cartrons de vi de quart

resguardats als seus brancals.

Hi havia toc de queda,

ombres en un vell portal!

* De Ciutats sense sostre 

(València, 20 de desembre de 2020)

Publicat anteriorment en el blog en temps de pandèmia, el 22 de desembre de 2020 

 

Goig

 Bona Diada de Sant Jordi. 

Que la tria siga bona i la lectura plaentera.

 

Goig

Escorcolles el valor dels mots,

el cor de la síl·laba, el batec de cada paraula.

Busques l’essència en la frase,

la cadència del vers, la pausa, el perfum que ofereix.

Tries l’instant, l’estrofa, la veu, 

l’alè que es fa lectura, el goig que s'hi fa present.

Desvetlles el ritme, l’emoció o la ràbia,

el camí de la ploma, la saba de la lletra, l’ànima del poeta.

Perquè, en tancar el llibre, cresquen els somnis.

Dies curts que es fan tan llargs!

 Ai d'aquell que ofereix res sabent que no ho complirà!

96 dies sense descans, 96 llargues nits!

       Cauen roses de neu sobre la població trencada, la humitat regalima flors de sal sobre les parets, s’unflen els peus d’uns mobles que trontollen i la llar desprén el fum de les promeses buides.

       Es desfà la neu, que no qualla vora els embornals del silenci. Al carrer, en un toll d’aigua, s’hi reflecteix encara el dol, el tarquim que omple pales i cabassos, la màquina que amuntega la terra del fang.

       Mentre la mare cerca la paraula apropiada, la filla neteja els vidres de records de vida i temors amb un raig de sol que els travessa l’ombra i els esborra el pesar que brolla des del  llagrimal. 

       Han fugit el querosè dels quinqués i els ciris; el fluorescent de la cuina fa tentines. La nit se’n va lentament i retorna la claror que s’emporta la tristesa que dormia als finestrals.

       S’aireja la casa de paraules silenciades, d’espais buits, de sentiments malmesos; algun mot encara s'amaga a la gola; no hi sap eixir. 

       Cauen volves cada 29, cauen ales i l’ànima vessa als peus. 

      Quan cauran els murs tremolosos? 

      Quan s’alçaran parets segures, reforçats barandats i revoltons novells al sostre?