Lluís Vicent Banyuls i Ferrando és un poeta i
cantautor que ha anat fent collita de poemes i cançons al llarg dels últims anys. Fa uns dies presentava el seu darrer poemari,
Quatre rius de sang, un títol significatiu que ens remet a la consciència col·lectiva d’un poble que lluità per la seua terra, per la seua pàtria i per uns ideals de justícia. És un títol que ens trasllada a la cançó ‘
Quatre rius de sang’ (1967), del cantautor Raimon. I, en llegir els poemes, podem observar que el fet no és gratuït perquè si parem esment a
la lletra de la cançó, trobem molts dels aspectes que
Lluís Vicent fa seus al llibre a través del jo líric, donant-nos a entendre que la lluita per millorar aquella terra ‘polsosa, eixuta i vella’ de la qual parla Raimon, encara no ha donat prou fruits per poder recuperar del tot la paraula, el diàleg, tan absent abans com sec aquell arbre de la cançó; una lluita, per tant, no acabada que Lluís Vicent vol seguir a l’estil del poeta Vicent Andrés Estellés quan al poema ‘
Assumiràs la veu d’un poble...’, del
Llibre de meravelles, s’erigia en el vigia de la paraula perquè l’havien parit “per a vetllar en la llarga nit del teu poble”. Una lluita, aleshores, contra la dictadura de Franco, que no ha acabat del tot perquè les persones hereves d’aquella generació ("les mans que han crescut”, segons diu la cançó) volen una terra millor, més justa i sense silencis; una terra on la por a callar estiga desterrada i el poble puga parlar clar per aconseguir un país millor on eixos ‘quatre rius de sang’ del títol siguen la saba que nodrisca la societat d’estima pels mots i per la llengua del seu poble, de justícia, de llibertat, de sinceritat, de solidaritat, d’ecologisme... a través de la paraula. Una paraula compartida entre el jo líric i el lector a qui vol avisar de possibles enganys perquè, si cal, desperte i faça costat a eixa lluita.
I eixos aspectes que ja trobem al títol, el poeta els reforça quan, abans de començar pròpiament el seu poemari, ens cita alguns textos d’altres autors que en són referència. És ací ja on Lluís Vicent ens deixa entreveure la seua formació com a lector selecte i els seus afanys personals: l’estima per un món natural, la recerca de llibertat i la recuperació d’una justícia social més equànime.
No debades, entre les citacions inicials del volum n’hi ha, en primer lloc, una de l’escriptor uruguaià
Mario Benedetti, poeta i militant progressista d’esquerres, que a través de la paraula manifesta l’afany per una utopia semblant. Com aquell, Lluís Vicent també recorre en ocasions a aquella mena de sort casual amb què es pot fer justícia quan, al poema 8, diu:
"A voltes, els innobles que perden la vida
forgen els pobles i es fa justícia".
La segona citació és una referència al nord-americà George Stone que, amb La llegenda del Llop cantor, deixa entreveure la seua estima per la llibertat del món natural i del paisatge de les praderies americanes, al temps que manifesta la incomprensió que suposa la pèrdua voluntària del llenguatge. Eixa utilització del paisatge ve lligada en Lluís Vicent als qui miren, callen, i deixen fer a canvi d’unes molles de pa:
"Sé d’un camp de palmeres espanyoles
tancades al vent i a la nació de la mar,
amb sal al sòl que esterilitza els bancals
i mirades picardioses que llepen la mà
de l’amo, per recollir el premi patriòtic".
La tercera citació és una referència a l’americà, d’origen canadenc,
Jack Kerouac, membre de la generació
beat, que representà una nova manera d’entendre la vida amb el rebuig dels conformismes i l’obertura de la ment; aquest nou pensament, posteriorment, donaria lloc a l’aparició del moviment hippie amb tot el que això va suposar de defensa del pacifisme i de l’ús d’estimulants com evasió de la depressió en què es trobava el país com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial. Lluís Vicent, conscient del mal que ha patit mentre cercava l’evasió, ens ho diu així al poema 7:
"Tot ho calle, tot ho espera tant i tant de mi
l’aigua, al temple present de hui, acords i
poemes
per farcir el rebost de l’ànima.
Mentre, mire la lluna plena dels meus ulls,
per fer del dolor amor i la lletra petita,
i apedace el meu món, escindit com una ment
que sofreix, que ha patit massa, un cor trencat
que emprava l’evasió insana per anestesiar dols".
La quarta referència que es fa és als versos de
Vicent Andrés Estellés, poeta de la quotidianitat, de l’amor i de la consciència del poble que expressa, amb la paraula senzilla i clara, la necessitat de donar la cara, d’exercir la solidaritat i d’estimar les coses de cada dia, al temps que denuncia allò que, tantes vegades, ha marcat el silenci i la pèrdua de la identitat dels valencians. Lluís Vicent, en ocasions, també recorre a eixa quotidianitat i ens la descriu lligada al seu barri, als ideals de solidaritat, a l’estima dels seus. Trobem un clar exemple quan, en el poema 6, diu:
"Es fa l’amor no només en l’àmbit privat,
sinó a peu de carrer, al metro, comprant
a la fruiteria d’en Vicent, suant i treballant
o amb el talladet de les deu i mitja".
I, com els poetes que volen que la seua paraula transcendisca, assenyala les arrels i els ideals que vol usar per construir elements que l’acosten al seu lector i el facen únic perquè ha assolit el millor de l’educació rebuda, la solidaritat i l’empatia contra les causes injustes, que poden esdevenir una part de l’ideal col·lectiu:
"Construïsc ponts indestructibles
de proximitats,
donant resposta
al càstig judaic de la pobresa
i l’explotació de l’home per l’home,
o a la por de la xica jove que torna
de matinada pels negres carrers,
mentre il·luminen totes les columnes
del temple sagrat i divers de l’aigua".
I en la recerca d’eixes proximitats familiars, assenyala dos elements que es repetiran al llarg del poemari com a protectors, amb les seues complicitats: la carrasca que brota després del foc i la mar que té un reflex anyil:
"Aquestes complicitats col•lectives
fan avançar una ancestral carrasca,
renascuda de mil incendis i fan veure
l’horitzó anyil a la mar.
Revolució és amor del dia a dia,
és quotidianitat, el lliscar canviant
d’un riu,
no una gran paraula".
I per no allargar-me més en un poeta que està molt present en
Quatre rius de sang, unes darreres referències que ja apareixen en els primers poemes del text. La primera, la coincidència en l’adjectiu que descriu els morts de la guerra que portaven “els ventruts camions” (
Llibre de meravelles) amb aquest altre vers de Lluís Vicent “Surten
cadàvers fosfòrics en cada televisor” del poema 11; no és banal l’actualització dels fets amb l’ús del televisor que, de vegades, ens pot fer tan passius. La segona, l’ús en el poema 13 de la semblança amb un dels títols de l’obra d’Estellés:
La clau que obri tots els panys, també la de la presó del jo líric.
"Depèn de tothom
i de que el vostre cor
siga la clau que obre
el pany
de la meua presó".
Per tant, no és d’estranyar l’expressió col·loquial, del registre vulgar en diríem, «A mamar-la tots els versos!!!!!» i el reconeixement que, en el poema 12, Lluís Vicent fa al poeta de Burjassot en anomenar-lo “mestre”.
"Mai he desitjat un cos com el teu
–deia el mestre–.
I en la forca penjaven cadàvers
bells, voluptuosos i executats.
Al Districte V em temptaren
amb flors de plàstic i em reptaren
que els diguera algun poema en francès:
«A mamar-la tots els versos!!!!!».
És l’única cosa que obtindran de mi".
La darrera d’aquestes cinc citacions amb que s’obre el llibre ens remet a un vers de qui ha estat considerat el més gran poeta en català del segle XV, Ausiàs March, on destaca la necessitat de conèixer bé per entendre encertadament els sentiments amorosos. Ausiàs ens plantajava una lluita interior entre l’amor carnal i l’amor espiritual i Lluís Vicent també deixa lluir un amor carnal entre els elements de la natura: "la pluja, el sol i el vent" quan, al poema 16, afirma:
"Afegiràs abril al calendari de la pluja,
al sud del sol, en una primavera de carn
i algunes tendreses fecundes en el vent".
I parlant de forces de la natura, entrem pròpiament en el text, on ens topem de seguida alguns elements del paisatge mediterrani que ens situen geogràficament en el país dels Quatre rius de sang:
"un riu d’aigua
que encoratja el vent i la brisa del port
de Barcelona, de València i de Palma" (Poema 16)
La mar, les ones, els vents, els arbres (carrasques, pins, oliveres, palmeres...) adquireixen un sentit especial com a referent de l’espai per on transiten els quatre rius de sang, lloc on es troba el temple amb reminiscències clàssiques que també referencia
Salvador Espriu per manifestar les tensions amb el seu poble en el poema “
Assaig de càntic en el temple” quan diu: “Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria allunyar-me’n, nord enllà”. Lluís Vicent també marcarà eixa diferència entre nord i sud però es declara fill del sud en la línia en què
Joan Manuel Serrat planteja el seu disc “
El sur también existe” sobre poemes de Mario Benedetti, de qui abans hem parlat.
El lligam esmentat, amb la poesia d’Espriu, es fa més patent als poemes tercer i nové on apareix la referència al mite de
Sepharad, emprat per Salvador Espriu en el poemari
La pell de brau per referir-se a Espanya. Lluís Vicent evidencia el que de
Sepharad es pot esperar quan, al poema 9, escriu:
"L’enteniment de qui veu sap que el país és savi i bo,
a despit de la pell de brau que, encara, ens nega
el nostre dret a ésser, i els pallassos riuen amb el somriure
postís i hipòcrita, en aquest circ de vanitats".
No és l’únic dels grans poetes del segle XX que es remet a la idea del temple;
Carles Riba, al seu poema ‘Súnion!’ del llibre
Les elegies de Bierville, també ens parla del far en què s’ha convertit el temple per als exiliats que volen retornar a la pàtria. Un temple, el de Súnion, que té una part de les seues columnes caigudes i descansant en l’aigua de la mar. Les referències de Lluís Vicent a les columnes “lliures”, “valentes” (poema 15), o a les que s’han d’alçar per retornar-los la seua verticalitat i fermesa de nou, també hi són presents i el temple esdevé un far amb què orientar-se o l’espai ‘sagrat’ (poema 57) que formen les persones que fan la pàtria que pateix l’atac de l’estepa mesetària, en referència de nou a Espanya.
"L’estepa mesetària del secà juga
a enderrocar violentament
columnes valentes, sense verb
i amb gens de pietat".
_____________
"Els déus matriarcals entre les columnes
del temple sagrat, besen la mar mediterrània,
futurs plausibles sense càstig, ni salvació,
ni condemna".
Aquestes referències a l’obra de grans poetes que han escrit en català al llarg del segle XX no són les úniques que ens remeten a un món passat, a un context clàssic. La tria dels personatges que entren en joc en la partida de cartes que suposa la vida també ens remet al context cultural mediterrani en què ens movem els valencians. La sibil·la, personatge que ens remet a la mitologia grecoromana on les sibil·les del món pagà exercien de pitonisses que desvetllaven el futur, és un personatge que ha perdurat fins als nostres dies en la literatura litúrgica,
El Cant de la Sibil·la, en el nostre cas, recuperat per Josep Lluís Sirera. Al llarg del poemari, aquest personatge juga un paper important, ajudada pel tafur i les seus arts, jugarà la partida de cartes en què intentarà traure’n profit amb enganys i encanteris que distraguen poeta i lectors de l’objectiu principal. No són les úniques referències a eixe univers mitològic i de la literatura clàssica; Parmènides, el Tànatos, Osiris, Heràclit, Cronos, Saturn són també personatges menors que permeten a Lluís Vicent anar construint eixe entramat del món clàssic que es barreja i es fa present en el país actual dels
Quatre rius de sang.
No és l’objectiu d’aquesta presentació ser-ne extensiu en les intertextualitats del poemari Quatre rius de sang però, tractant-se d’un escriptor que també exerceix de cantautor, no puc deixar de costat algunes referències a la cançó amb què començava aquest escrit. El mateix Lluís Vicent ho diu al poema 11:
“La meua rebel·lia encara sap fer dels brogits, cançons”.
I per això Bob Dylan, la música de jazz, el rock, la Nova Cançó o el treball de grups valencians més recents estan presents i mostren eixe caràcter mediterrani de la cançó ‘
Al País de l’olivera’ d’
Obrint Pas quan Lluís Vicent esmenta “
la pàtria de carrasques i oliveres” (poemes 4 i 11) o “
el país de les carrasques” (poemes 8, 9 o 50) manifestant eixe caire reivindicatiu que li és característic i que imprimeix l’autor als seus poemes quan diu:
“... després de 40 anys de dictadura i 40 més de circ.
Fa tres segles que el poble guarda
els mots al rebost i la llibertat a la mar.”
O aquells altres que, al poema 15, ens recorden la conclusió de la cançó '
Lladres' d’
Al Tall:
"Fa cinc segles que la Santa Inquisició
va encetar la sang, fenedura oberta
en la terra i plus ultra, i d’aquella sembrada
continuen collint fruits".
Altres aspectes de la formació i dels coneixements que configuren la biografia de Lluís Vicent estan presents en l’obra d’aquest autor que és capaç de fer seus versos, paraules i temes del millor de la poesia catalana. La riquesa dels mots amb què escriu en són una bona mostra del que aquest “orat” pretén quan, al poema 14, reivindica:
"Sóc l’orat de lluna plena pintada cruament
sobre els terrats d’antenes d’aquesta ciutat,
sigil·losa que entra hospitalària en cada casa,
per reinstaurar, d’una vegada per totes,
el respecte i la vida de tots els orats
que,
com jo, somiem un món millor".
Us convide a fer la lectura del poemari de Lluís Vicent que és uina llçó de lluita, de vida i de superació que s’hi manifesta ja des del poema segon.
"Al temple de l’empoderament puc dir
que la vida és el millor que conec".
